Autor: Mónica Daluz. Reportajes, artículos y entrevistas sobre empresa, negocios, política. Entrevistas a Alicia Sánchez Camacho, Oriol Junqueras, Pere Navarro, Albert Rivera, Joan Herrera y Joana Ortega, entre otros
La passada tardor va néixer a Catalunya “Ara és l’hora”, una iniciativa que vol incidir en la reforma dels horaris per adaptar-los a uns temps més racionals. Parlem amb Fabián Mohedano, un dels impulsors del projecte, perquè ens expliqui els objectius d’aquesta iniciativa que pretén millorar la qualitat de vida de les persones. Funcionen a partir del treball col·laboratiu d’un grup d’experts plural i pluridisciplinari que aposta perquè el pacte s’imposi a la ideologia. En què consisteix la iniciativa “Ara és l’hora” i com sorgeix la idea? Catalunya es troba en un context de ràpides transformacions socials, econòmiques i polítiques ocasionades per una onada de canvi. La creativitat i la innovació que porta aquesta nova etapa fa que la reforma horària sigui més viable i més a l’abast de la consciència de cadascun dels individus i de les organitzacions que l’han de protagonitzar. La por al canvi i les resistències es poden veure reduïdes si es canalitza en el marc de l’anhel majoritari de canvi. El país requereix de noves estructures que permetin principalment fer que la ciutadania millori la qualitat de vida, per això es fa del tot imprescindible tenir en compte el factor temps. Els experts que s’agrupen a la Iniciativa per a la Reforma horària – Ara és l’hora creuen que ha de ser una variable rellevant en la recerca de creixement i de benestar davant el desafiament de la crisi econòmica devastadora. Ens calen nous vectors que ens permetin reconstruir l’economia productiva i la política pública. Aquest és el motiu principal del seu naixement. La iniciativa neix d’algunes persones preocupades en la qüestió de l’organització social del temps que, des de diferents àmbits d’actuació, vèiem la necessitat de trobar-nos, de posar en comú idees, projectes i coneixement sobre la qüestió del temps. És una iniciativa de la societat civil, que sorgeix d’un grup d’experts però que vol ampliar-se al màxim nombre de persones i actors possibles. Els canvis han de fer-se de baix cap a dalt, sinó fracassen del tot. Mónica Daluz /pdf
Entrevista a Fabián Mohedano, treballòleg i promotor de la Iniciativa per a la Reforma Horària – Ara és l’hora.
La passada tardor va néixer a Catalunya “Ara és l’hora”, una iniciativa que vol incidir en la reforma dels horaris per adaptar-los a uns temps més racionals. Parlem amb Fabián Mohedano, un dels impulsors del projecte, perquè ens expliqui els objectius d’aquesta iniciativa que pretén millorar la qualitat de vida de les persones. Funcionen a partir del treball col·laboratiu d’un grup d’experts plural i pluridisciplinari que aposta perquè el pacte s’imposi a la ideologia.
Mónica Daluz
En què consisteix la iniciativa “Ara és l’hora” i com sorgeix la idea?
Catalunya es troba en un context de ràpides transformacions socials, econòmiques i polítiques ocasionades per una onada de canvi. La creativitat i la innovació que porta aquesta nova etapa fa que la reforma horària sigui més viable i més a l’abast de la consciència de cadascun dels individus i de les organitzacions que l’han de protagonitzar. La por al canvi i les resistències es poden veure reduïdes si es canalitza en el marc de l’anhel majoritari de canvi.
El país requereix de noves estructures que permetin principalment fer que la ciutadania millori la qualitat de vida, per això es fa del tot imprescindible tenir en compte el factor temps. Els experts que s’agrupen a la Iniciativa per a la Reforma horària – Ara és l’hora creuen que ha de ser una variable rellevant en la recerca de creixement i de benestar davant el desafiament de la crisi econòmica devastadora. Ens calen nous vectors que ens permetin reconstruir l’economia productiva i la política pública. Aquest és el motiu principal del seu naixement.
La iniciativa neix d’algunes persones preocupades en la qüestió de l’organització social del temps que, des de diferents àmbits d’actuació, vèiem la necessitat de trobar-nos, de posar en comú idees, projectes i coneixement sobre la qüestió del temps. És una iniciativa de la societat civil, que sorgeix d’un grup d’experts però que vol ampliar-se al màxim nombre de persones i actors possibles. Els canvis han de fer-se de baix cap a dalt, sinó fracassen del tot.
Hauran de fer una ingent tasca de pedagogia en el sector empresarial, ja que no es tracta de legislar només sinó també d’un canvi d’actitud d’empresaris i treballadors.
Pedagogia és política. I política és pedagogia. Ens cal ser pedagògics però també ser pràctics. Sent pràctics arribarem a tenir organitzacions més competitives. Això interessa a tothom. Hem de cercar un moment zero que faci possible reformar els horaris per tal d’adaptar-los a uns més humans i més cívics. Aquest proper any esdevindrà clau per a la definició de les bases que ens retornin a l’organització del temps de vida quotidiana que havíem tingut sempre, amb excepció dels darrers cinquanta anys, sobretot a les ciutats i, en menor mesura, en ambients rurals.
La coincidència entre experts i Govern de la Generalitat de Catalunya, especialment al Departament d’Ocupació i Empresa –que ha mostrat un compromís en els darrers anys amb aquesta idea– és total. Cal desfer-se de la rèmora que representen els horaris actuals, que tenen el seu origen en el “desarrollismo” franquista. A gairebé tota Europa (al món fins i tot), l’horari laboral és de 9 a 5, parant un màxim d’una hora per dinar a meitat de la jornada. A l’Estat espanyol –i per tant a Catalunya–, però, és habitual que els treballadors s’aturin dues hores per dinar i que les seves jornades s’allarguin fins a les 7 o les 8 del vespre. Aquesta jornada poc compactada provoca sopar a partir de les 9 en el millor dels casos, dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el consum de cultura i per descomptat, baixa l’eficiència de les organitzacions. El prime time de les cadenes de televisió s’acomoda a horaris que fan reduir les hores de son. En definitiva se solapa el temps personal i el temps de descans.
Els horaris que tenim no tenen l’origen en el clima, això és un mite que es desmunta viatjant a Portugal, Marroc, Itàlia o Grècia i comprovant que tots ells també sopen a les 7 de la tarda. I que tampoc és un horari de tota la vida ja que a les antigues colònies espanyoles també tenen un de més racional.
Quin és el full de ruta?
Aquest any 2014 els experts respondran amb informes i dictàmens a qüestions com el calendari, el fus horari òptim, la sincronització d’horaris laborals, comercials, escolars i culturals. També donaran resposta sobre com omplim el temps de totes aquelles persones que per manca de feina o per edat disposen de moltes hores. La voluntat és impulsar una comissió d’estudi al Parlament de Catalunya. A diferència del posicionament contraposat en altres debats públics com per exemple l’ús d’energia nuclear, els estudiosos del temps –de diferents disciplines i visions ideològiques– coincideixen en la diagnosi, fet que ens fa ser optimistes pensant que la reforma és a tocar. Posteriorment, el 2015 plantegem una sèrie d’accions per al debat als centres de treball i a les famílies. I ens agradaria marcar una data, per exemple l’1 de gener del 2016 o 2017 per fer el canvi. Hem de generar un estat d’ànim a favor del canvi. De la mateixa manera que vam passar de la pesseta a l’euro o vam adaptar-nos a la prohibició del tabac en espais públics, la reforma horària també requereix d’un moment zero que ens ajudi a canviar els hàbits a les persones, les organitzacions i a la societat en general.
Efectivament, la qüestió del treball esdevé determinant en aquesta reforma. Ens cal un anàlisi en profunditat de la regulació del temps de treball als convenis sectorials i territorials i principalment dels motius que porten al resultat de la negociació. Difusió de les conclusions. Posteriorment, cal concretar les clàusules per sectors d’activitat econòmica i per territoris a partir del document Recomanacions per a la negociació col·lectiva en matèria de gestió del temps de les persones treballadores elaborat per la Generalitat de Catalunya el 2009, que permetin específicament assolir els objectius de la reforma horària. També haurem de detectar i difondre les bones pràctiques existents principalment als convenis d’empresa. Serà clau la difusió dels treballs d’anàlisi de la realitat, de concreció de clàusules per sectors i territoris i de bones pràctiques a empreses a les meses negociadores dels convenis. I finalment caldrà dissenyar càpsules de formació i jornades que permetin donar a conèixer tot el treball realitzat.
Finalment, creu que l’adequació dels horaris comportarà una millor qualitat de vida?
Indubtablement i per això treballem per consolidar el factor temps com a variable rellevant en la recerca de creixement i benestar. Ara és l’hora de transformar els horaris. Només depèn de l’aportació de cadascú de nosaltres, des dels nostres àmbits d’actuació professional i també a la vida quotidiana. La desorganització horària a Catalunya, incapaç de fer front a la complexitat del moment actual, requereix d’una autèntica revolució sense passamuntanyes. Els temps de l’anàlisi contemplatiu ja ha passat.
Hem de cercar un moment zero que faci possible reformar els horaris per tal d’adaptar-los a uns més humans i més cívics
Aquesta jornada dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el consum de cultura i per descomptat, baixa l’eficiència de les organitzacions
FORO RR.HH. BARCELOLA 2014 Los ponentes: Risto Mejide, director creativo publicitario, Juan Carlos Cubeiro, head of Talent de Manpower Group, y Marcos Urarte, director general de Pharos.
En esta edición, Foro Barcelona aporta un decálogo de acciones para aprovechar el talento en las empresas, a través de tres elocuentes ponencias con un hilo conductor: la marca personal. El pasado día 7 de mayo Aedipe Catalunya organizó la quinta edición del Foro Barcelona para el Desarrollo del Talento y la Competitividad en las Organizaciones, en las instalaciones del auditorio Axa en Barcelona. Con más de 600 inscritos, la jornada fue un éxito, no sólo de público sino por el interés suscitado por las elocuentes, sabias e ingeniosas intervenciones de los ponentes invitados. El presidente de Aedipe Catalunya, Ricard Alfaro, presentó el acto, haciendo especial mención de la nueva imagen corporativa de la asociación. Alfaro señaló como objetivos de esta jornada, con el personal branding, o marca personal, como hilo conductor, “compartir conocimiento, aprender y disfrutar”. El responsable de la Asociación se refirió también al Plan Estratégico, del que dijo que, como una brújula, fija el rumbo de la Asociación, “un rumbo con el que llegar más arriba, más lejos y más rápido”. El acto de presentación contó con la asistencia del gerente de Recursos del Ajuntament de Barcelona, Joan Angulo, en representación del ayuntamiento de la ciudad, quien habló sobre la marca “Barcelona” y su capacidad de atracción. A continuación se sucedieron las intervenciones de Risto Mejide, Juan Carlos Cubeiro y Marcos Urarte. Y para hablar de marca personal, quien mejor que el publicista Risto Mejide (con su ponencia ‘Marca Personal e Intransferible’), quien, a través del ejemplo de su propia trayectoria y, por supuesto, tras sus ya características gafas oscuras, fue desgranando su travesía desde el anonimato al boom mediático. Su paso, como jurado, por el programa Operación Triunfo fue definitivo. Pero de una gala sin pena ni gloria, la primera, “con una lamentable actuación que mi madre tuvo el detalle de grabar en vídeo e instarme a analizar…” –bromeó Mejide–, a uno que encendiera la mecha, había sólo un paso. Y Risto, que por cierto, es Ricardo en finlandés, nombre que adoptó por una pura cuestión de branding, decidió trabajarse la diferenciación; su estrategia: molestar. “Si nadie se queja es que no has dicho absolutamente nada”; esta cita de Michael Crichton inspiró a Mejide, quien, desde entonces, decidió posicionarse a sí mismo a través de la molestia. Y en su segunda aparición en prime time, molestó. Dos meses después de aquello, “ya tenía imitadores” –explicó–. Mónica Daluz /pdf
En esta edición, Foro Barcelona aporta un decálogo de acciones para aprovechar el talento en las empresas, a través de tres elocuentes ponencias con un hilo conductor: la marca personal.
Mónica Daluz
Ricard Alfaro, presidente de Aedipe Catalunya; Marcos Urarte, director general de Pharos; Risto Mejide, director creativo publicitario, y Juan Carlos Cubeiro, Head of Talent de Manpower Group.
El pasado día 7 de mayo Aedipe Catalunya organizó la quinta edición del Foro Barcelona para el Desarrollo del Talento y la Competitividad en las Organizaciones, en las instalaciones del auditorio Axa en Barcelona. Con más de 600 inscritos, la jornada fue un éxito, no sólo de público sino por el interés suscitado por las elocuentes, sabias e ingeniosas intervenciones de los ponentes invitados. El presidente de Aedipe Catalunya, Ricard Alfaro, presentó el acto, haciendo especial mención de la nueva imagen corporativa de la asociación. Alfaro señaló como objetivos de esta jornada, con el personal branding, o marca personal, como hilo conductor, “compartir conocimiento, aprender y disfrutar”.
El responsable de la Asociación se refirió también al Plan Estratégico, del que dijo que, como una brújula, fija el rumbo de la Asociación, “un rumbo con el que llegar más arriba, más lejos y más rápido”.
“Respetar significa preocuparse por que la otra persona crezca y se desarrolle tal como es”
El acto de presentación contó con la asistencia del gerente de Recursos del Ajuntament de Barcelona, Joan Angulo, en representación del ayuntamiento de la ciudad, quien habló sobre la marca “Barcelona” y su capacidad de atracción. A continuación se sucedieron las intervenciones de Risto Mejide, Juan Carlos Cubeiro y Marcos Urarte.
Y para hablar de marca personal, quien mejor que el publicista Risto Mejide (con su ponencia ‘Marca Personal e Intransferible’), quien, a través del ejemplo de su propia trayectoria y, por supuesto, tras sus ya características gafas oscuras, fue desgranando su travesía desde el anonimato al boom mediático. Su paso, como jurado, por el programa Operación Triunfo fue definitivo. Pero de una gala sin pena ni gloria, la primera, “con una lamentable actuación que mi madre tuvo el detalle de grabar en vídeo e instarme a analizar…” –bromeó Mejide–, a uno que encendiera la mecha, había sólo un paso. Y Risto, que por cierto, es Ricardo en finlandés, nombre que adoptó por una pura cuestión de branding, decidió trabajarse la diferenciación; su estrategia: molestar. “Si nadie se queja es que no has dicho absolutamente nada”; esta cita de Michael Crichton inspiró a Mejide, quien, desde entonces, decidió posicionarse a sí mismo a través de la molestia. Y en su segunda aparición en prime time, molestó. Dos meses después de aquello, “ya tenía imitadores” –explicó–.
“Cada sonrisa es un escalón hacia la venta”
Pero, ¿qué es una marca personal? Risto define el concepto como “la respuesta emocional ante una imagen, nombre o persona”, y añade a los tres elementos clásicos asociados a la marca personal, ‘autenticidad, diferenciación y notoriedad’, las ‘tres erres’: relevancia, reputación y resonancia. “Lo primero que una marca debe buscar es qué le importa a la gente de lo que tú tienes, no lo que quieres tú decirles que tienes”, señaló. Habló de la ingente cantidad de información y estímulos con los que las marcas deben competir para estar en la “parrilla diaria de marcas” del consumidor, tratando de incrementar su relevancia, y arrojó el dato de la media diaria de consumo televisivo por español: nada menos que 250 minutos. Para destacar de entre la multitud, Risto propuso buscar un nombre que consiga sorprender, y lo ejemplificó con el caso de un viticultor de Languedoc, que llamó a su vino “Vin de Merde”…
Para lograr reputación, o lo que es lo mismo “aquello que se dice de ti cuando no estás”, Mejide precisó que “hay que estar en contra de algo; para ganar reputación tienes que tener un opuesto: Nocilla-Nutela, Nesquik-Cola-Cao o Coca-Cola-Pepsi”; puedes ir contra quien quieras, menos contra tus clientes”, e hizo notar que los twits son la mayor fuente de resonancia en la actualidad; y es una realidad que un chiste en Internet sobre una marca puede tener más repercusión que la comunicación oficial de la propia marca. Risto ligó la resonancia al ingenio, que definió como “sustituir algo que te falta con algo que te sobra”, mostrando ejemplos de cómo hoy, “resonar –afirmó– nunca había sido tan barato”, y aconsejó aprovechar los temas de actualidad para publicitarse de manera gratuita. “España es una potencia mundial de ingenio”, dijo, y señaló que “cada sonrisa es un escalón hacia la venta”.
Risto Mejide concluyó con una interesante reflexión, citando al que fuera fundador de la compañía japonesa Honda: “trabajemos para que la nuestra sea una compañía que la sociedad quiera que exista”; “ése –sentenció Risto–, es el máximo nivel de branding. El ponente aludió en su minuto final a lo enriquecedor de las conversaciones con sus entrevistados en el programa ‘Viajando con Chester’, y en definitiva, a la necesidad de potenciar el talento.
Juan Carlos Cubeiro, Head Talent de Manpower Group, en su conferencia “Bienvenidos al Talentismo: pon en valor tu Marca personal y deja tu huella en un mundo Human Age”, mostró a los asistentes los síntomas del momento histórico que estamos viviendo, que apuntan hacia un cambio de época, la era del talento. Cubeiro repasó hasta dieciséis conceptos básicos para la gestión de personas en las organizaciones que quieren focalizarse en la excelencia, entre ellos la confianza, el respeto y el compromiso. Afirmó que “el talento es más escaso, y más valioso, que el capital” y que la vulnerabilidad del ser humano es lo que nos hace ser más efectivos, lo que nos mueve a aprender.
En este decálogo de cómo triunfar en los nuevos tiempos, Cubeiro cita ‘la empleabilidad’, conseguir que “cuando un empleado se vaya de nuestra empresa valga más que cuando entró” y recordó que “la empresa vale tanto como la suma de sus talentos”. La educación es citada como otra de las claves. Otro elemento fundamental para aprovechar el talento que nos rodea es el emprendimiento, entendido como “la sensación de estar preso de un proyecto” –describió Cubeiro–, la necesidad de poseer un reto, un sueño, un desafío; “si no tenemos proyecto –prosiguió– nos aburrimos, por eso vemos tantas horas de televisión…, debiéramos hallar nuestra zona óptima entre la ansiedad y el aburrimiento, un espacio donde nos sintamos fluir”. En cuarto lugar, Cubeiro habló de la capacidad de potenciar el equipo, de generar sinergias; “si no generas sinergias eres un antiequipo”, y de la importancia del entorno laboral. Concluyó con un elemento fundamental, el estímulo, y utilizó un ingenioso juego de palabras: “tenemos que pasar de ser ‘jefes’ a ser ‘ge’ ‘fes’: generadores de felicidad. Sólo la gente feliz es creativa”.
En el último de sus bloques, el ponente hilvanó los conceptos clave del Human Age: “Deja tu huella en el Human Age –inquirió–; un estilo de empresas contrapuesto al taylorismo, que preconiza la desconfianza, el control, el supuesto de que las personas somos perezosas por naturaleza y que unos mandan y otros obedecen.”
Concluyó con la alusión al respeto hacia las personas como principal diferencia entre taylorismo y Human Age, y definió así el concepto: “El respeto es la capacidad de ver a una persona tal cual es, tener conciencia de su individualidad única. Respetar significa preocuparse por que la otra persona crezca y se desarrolle tal como es. De ese modo, el respeto significa la ausencia de explotación”, y citó la célebre frase de Karl Marx: “el obrero tiene más necesidad de respeto que de pan”.
La última de las exposiciones fue la de Marcos Urarte, director general de Pharos, quien conquistó a los asistentes con una amena enumeración de los errores más comunes que se cometen desde la dirección de las organizaciones. Urarte lamentó que, “con esta crisis –dijo–, se ha perdido talento; las empresas se han convertido en tanatorios de talento”. Subrayó que “las empresas están donde están por las decisiones que no tomaron” y que es imprescindible tomar decisiones porque éstas, aún en caso de fracaso, conllevan un aprendizaje. “El fracaso –aseveró– es no aprender del proceso”. Urarte señaló la necesidad de aprender a vivir en entornos volátiles, inciertos ambiguos y complejos y admitir que el mundo cambia y que el talento que se necesita es distinto hoy. En este punto de su intervención el conferenciante realizó una divertida clasificación estereotipada de gerentes de empresa: “Aquellos que tienen ceguera o sordera: que no se enteran de nada” –dijo–; “los ‘anorexia-obesidad’, que siempre creen que necesitan reducir recursos; o los tristes y deprimidos”, y la lista aún prosiguió: “los orientados a los resultados y sin inteligencia emocional, o los ‘síndrome de Blancanieves’, que convierten en enanos a personas con talento.”
Habló de la importancia de “realizar un buen diagnóstico de nuestras empresas”, ya que “éstas –advirtió– suelen empezar su declive antes de que los resultados lo indiquen”, e ironizó diciendo: “el diagnóstico perfecto es la autopsia; ahí está el cementerio lleno de marcas emblemáticas como Kodak.”
Urarte habló también de la necesidad de “hacer empresas más atractivas para atraer talento”, señaló que la cultura de empresa que figura en los manuales demasiadas veces no coincide con la real, y de nuevo bromeó, en esta ocasión, con la compleja gestión de los cuatro colectivos que conforman la plantilla en las empresas: los “motiveitors”, los “vegeteitors”, los “amargeitors” y los “saboteitors”.
“Tenemos que pasar de ser ‘jefes’ a ser ‘ge’ ‘fes’: generadores de felicidad. Sólo la gente feliz es creativa”
Algunas de las observaciones de Urarte sobre cómo no debían hacerse las cosas fueron, entre otras, la clásica respuesta de “se hace así porque siempre se ha hecho así”, y aconsejó cuestionarse aquello que hacemos; sugirió “no culpar siempre a los demás y aceptar tu responsabilidad” y basar la relación laboral en la confianza si queremos retener el tesoro del talento, “sin confianza no hay compromiso” –dijo–, y el respeto, imprescindible: “podemos olvidar lo que nos dicen pero no cómo nos hicieron sentir”.
Propuso también observar nuestras empresas desde el punto de vista del que mira desde fuera: el cliente y la competencia, y apuntó que los departamentos de RRHH son claves para contribuir a la productividad de la empresa. Para atraer y retener al talento con el que lograr innovación, Urarte aconsejó crear entornos inconformistas; equipos con iniciativa, curiosidad, creatividad y capacidad de observación, para propiciar la generación de ideas.
El acto concluyó con la presentación del 48º Congreso Internacional de Aedipe, que se celebrará en Madrid durante los días 23 y 24 de octubre.
En definitiva, y como prometió Alfaro, aprendimos y disfrutamos. Objetivo conseguido.
Claus per a la gestió dels recursos humans. Aedipe Catalunya, Advantage Consultores, Recursos Humanos Press i Career Partners International van celebrar, el passat 3 d’octubre al Palau de la Música de Barcelona, la I Conferència Internacional de Recursos Humans. Hi van participar responsables de recursos humans d’empreses de referència com Google, Microsoft, Desigual i Codorniu, entre d’altres. Sota el títol Global Trends in HR, els ponents convidats van analitzar, davant més de 250 consellers delegats i directius de RH, les tendències actuals en la gestió dels recursos humans del mercat internacional, amb l’objectiu de predir les necessitats de les empreses en matèria de gestió de persones, així com les competències clau dels candidats, en un nou mercat laboral on la flexibilitat ja no és una opció, sinó un fet consumat. Les conclusions pronostiquen que la competitivitat i l’èxit de les empreses vindran determinats per la manera com aquestes afrontin les necessitats que tindran en matèria de recursos humans.
Reconeixement al talent veterà. Saviesa, experiència i responsabilitat. Aquests són els valors que el projecte SER+ vol destacar amb relació als empleats més longeus de les organitzacions. Amb voluntat de compromís amb la societat, la iniciativa de la Comissió de RSE d’Aedipe Catalunya s’adreça als aturats de més de 45 anys i compta amb la col·laboració d’institucions i empreses sensibles a la situació del talent sènior. El projecte neix amb l’objectiu d’impulsar el debat jove/sènior en un moment en què, tal com succeeix a la població en general, a les empreses les plantilles han envellit: “La mitjana d’edat se situa en més de 40 anys –va dir el president de l’associació, Ricard Alfaro, en l’acte de presentació d’aquesta iniciativa el passat dia 1 d’octubre–; a la dècada dels 90 això era impensable”. Per això, des d’Aedipe Catalunya es posa l’èmfasi en la “necessitat d’adaptar les estratègies de RH al target de les nostres companyies, de la mateixa manera com ho fa el món del màrqueting”, perquè “el talent ha de ser present a tots els estrats de les nostres organitzacions” i “la direcció de recursos humans de les companyies ha de tenir un compromís amb la societat”. Mónica Daluz / pdf
“Con el sistema de formación profesional dual se logra cubrir las necesidades del mercado”
La Escuela de Aprendices de SEAT nació en 1957 con el objetivo de formar y reconvertir a los nuevos empleados provenientes del sector agrícola que se incorporaban al sector industrial. El compromiso de la compañía con la formación de sus empleados se mantuvo en el tiempo y hoy desarrolla el concepto de “formación en alternancia”, desde que en 2012 se aprobó la ley que permitía, mediante el contrato de Formación y Aprendizaje, compatibilizar la formación en la Escuela con el trabajo práctico de la especialidad formativa. El responsable de la escuela nos da los detalles. ¿Qué perfil de alumno/empleado buscan? Los alumnos deben contar con los requisitos legales para realizar el Ciclo Formativo de Grado Medio (haber finalizado los estudios de ESO o haber superado la prueba de cualificación de los programas de inserción), cumplir entre 16 y 20 años en el año de ingreso y demostrar, mediante un test psicotécnico y una entrevista individual, un nivel de madurez y de capacidad lógica y que está interesado y capacitado para realizar la formación con nosotros. ¿Qué aportaría a las empresas y al sistema laboral la proliferación de procedimientos como el de ustedes? Las mismas ventajas que obtiene SEAT: una integración en la empresa previa a la contratación definitiva (seguridad en su valoración, asunción de valores, costumbres y cultura de la empresa), una formación específica durante el periodo de aprendizaje, trabajo útil para la empresa durante el periodo de formación y un rendimiento óptimo del nuevo trabajador desde el momento de la incorporación definitiva a la compañía. Mónica Daluz /pdf
texto completo en html
RRHH
“Con el sistema de formación profesional dual se logran cubrir las necesidades del mercado”
Entrevista a Manuel Moreno, responsable de Formación de SEAT
La Escuela de Aprendices de SEAT nació en 1957 con el objetivo de formar y reconvertir a los nuevos empleados provenientes del sector agrícola que se incorporaban al sector industrial. El compromiso de la compañía con la formación de sus empleados se mantuvo en el tiempo y hoy desarrolla el concepto de “formación en alternancia”, desde que en 2012 se aprobó la ley que permitía, mediante el contrato de Formación y Aprendizaje, compatibilizar la formación en la Escuela con el trabajo práctico de la especialidad formativa. El responsable de la escuela nos da los detalles.
Mónica Daluz
¿Qué perfil de alumno/empleado buscan?
Los alumnos deben contar con los requisitos legales para realizar el Ciclo Formativo de Grado Medio (haber finalizado los estudios de ESO o haber superado la prueba de cualificación de los programas de inserción), cumplir entre 16 y 20 años en el año de ingreso y demostrar, mediante un test psicotécnico y una entrevista individual, un nivel de madurez y de capacidad lógica y que está interesado y capacitado para realizar la formación con nosotros.
¿Qué aportaría a las empresas y al sistema laboral la proliferación de procedimientos como el de ustedes?
Las mismas ventajas que obtiene SEAT: una integración en la empresa previa a la contratación definitiva (seguridad en su valoración, asunción de valores, costumbres y cultura de la empresa), una formación específica durante el periodo de aprendizaje, trabajo útil para la empresa durante el periodo de formación y un rendimiento óptimo del nuevo trabajador desde el momento de la incorporación definitiva a la compañía.
¿En qué medida se da el retorno de la inversión para la empresa?
Las empresas siempre tienen un coste en la adaptación y formación de sus nuevos empleados.
Dicho coste puede ser inconsciente e involuntario. Esto ocurre cuando se contrata a una persona con la formación profesional básica pero sin la formación específica y el suficiente entrenamiento. Seguramente hay pocas empresas que valoren este coste, pero transformar a un empleado con formación en mecanización a matricero, por ejemplo, no se realiza en menos de tres años, con el consiguiente coste de rendimiento.
También existen empresas que lo hacen consciente y voluntariamente. Son las compañías que se adelantan a la contratación y se implican en la formación profesional. Puede ser para futuros empleados o simplemente participando en la formación. El coste para estas empresas es el contrato de aprendiz y el tiempo que dediquen los tutores de la empresa a la formación. El retorno de la inversión va a depender del grado de formación y de la duración del plan de formación.
¿Qué elementos se consigue potenciar con este sistema, como la motivación, prestigiar la formación profesional, establecer vínculos emocionales con la empresa, etc., y que más tarde puedan convertirse en valores intangibles de la compañía?
Con el sistema de formación profesional dual se logran diferentes ventajas, pero todas convergen en una: cubrir las necesidades del mundo profesional. Es decir, si al acabar la formación un aprendiz está mejor cualificado e involucrado en una determinada compañía, esto supone un incentivo para que las empresas participen en el sistema y, sobre todo, para que los jóvenes se interesen en la formación profesional. Una persona proveniente de la formación profesional dual tiene más posibilidades de conseguir empleo de su especialidad que un universitario; el 40% de los universitarios no lo obtienen, al menos, en los 3 años siguientes a la finalización de sus estudios.
“Una persona proveniente de la formación profesional dual tiene más posibilidades de conseguir empleo de su especialidad que un universitario”
¿Cuál es su opinión sobre el sistema educativo español y sobre la adecuación de los planes de estudio a las necesidades del mercado laboral?
El sistema formativo español en materia de FP está disociado entre el Ministerio de Educación, responsable de los Ciclos Formativos, y el Ministerio de Trabajo, responsable de la formación en las profesiones.
En España existen alrededor de 150 especialidades formativas regladas según el Ministerio de Educación, mientras que en Alemania son 350 las especialidades profesionales. ¿Existen más profesiones en Alemania que en España? ¿O en Alemania el sistema se acerca más al detalle de las profesiones que las empresas necesitan? Es un tema sobre el que deberíamos reflexionar.
En mi opinión, esta disociación debería convertirse en una asociación entre todas las partes implicadas. En primer lugar, los ministerios afectados, las empresas, los gremios o entidades empresariales y sindicales. Todo el mundo está convencido de que el sistema debe mejorar pero falta trabajar en conjunto.
¿Qué competencias serán requeridas en el mercado laboral a medio plazo, y qué nuevas necesidades arrojará el desarrollo tecnológico?
La parte técnica de la formación es la menos compleja. Las empresas requieren de personal competente técnicamente pero también en las competencias que solo se adquieren trabajando: responsabilidad, capacidad de trabajo en equipo, iniciativa, orientación a la calidad…
La preocupación sobre la formación necesaria en el futuro está permanentemente en el candelero, pero estoy convencido de que si las empresas y las organizaciones patronales y sindicales se involucran en el sistema, serán capaces de identificar las necesidades con suficiente antelación.
Modelo SEAT: la formación dual
Con la “formación en alternancia”, concepto basado en el sistema dual alemán, los alumnos realizan 2.300 horas de trabajo práctico en la empresa, frente a las 700 horas de prácticas formativas que contempla el sistema educativo actual. Los alumnos disponen de contrato laboral de Formación y Aprendizaje desde el primer momento de su incorporación a la escuela.
Ventajas: Integración en la empresa previa a la contratación definitiva, una formación específica durante el periodo de aprendizaje que redunda en un trabajo útil para la empresa durante el periodo de formación, y un rendimiento óptimo del nuevo trabajador desde el momento de la incorporación definitiva a la compañía.
MÓN EMPRESARIAL 5A EDICIÓ DEL FORO BARCELONA D’AEDIPE CATALUNYA
L’Associació Catalana de Direcció de Recursos Humans, Aedipe Catalunya, ha celebrat la cinquena edició del Foro Barcelona per al Desenvolupament del Talent i la Competitivitat, centrat, en aquesta ocasió, en l’anàlisi del personal branding, o marca personal. ’Auditori Axa va acollir una jornada que proposà un decàleg d’accions per aprofitar el talent a les empreses, amb l’exposició de tres eloqüents ponències que es teixien amb un fil conductor: la marca personal. Els protagonistes de les dissertacions van ser: el publicista Risto Mejide; Juan Carlos Cubeiro, Head Talent de Manpower Group, i Marcos Urarte, director general de Pharos. El president d’Aedipe Catalunya, Ricard Alfaro, va presentar l’edició 2014 de Foro Barcelona, així com la nova imatge corporativa de l’associació. L’acte de presentació va comptar també amb la participació del gerent de Recursos de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Angulo, que va parlar sobre la marca Barcelona. De l’anonimat al boom mediàtic Risto Mejide va presentar la ponència sota el títol “Marca Personal i Intransferible”. Utilitzant l’exemple de la seva pròpia trajectòria, el publicista va anar desgranant com va passar de l’anonimat al boom mediàtic: o el que és el mateix, com va transitar des d’una primera aparició com a membre del jurat al programa de Telecinco, Operación Triunfo, on va passar desapercebut, a una segona, on es va proposar destacar -diferenciar-se- amb una estratègia ben clara: incomodar els concursants davant de milions d’espectadors. “Després d’allò, ja tenia imitadors”, explicà el publicista. I és que, com diu aquesta cita del multidisciplinar Michael Crichton (que va resultar absolutament reveladora per a Mejide: “Si ningú no es queixa, és que no has dit absolutament res”. Mónica Daluz /pdf
La Generalitat de Catalunya promou l’emprenedoria a les aules amb la incorporació al currículum de la matèria d’emprenedoria a l’ESO, batxillerat i cicles formatius. Un enfocament eminentment pràctic i centrat en l’actitud són les característiques d’aquesta nova assignatura que s’està implantant amb rapidesa a les escoles. La situació econòmica ha empès les institucions a fomentar l’esperit emprenedor entre els més joves; no en va, el nostre futur com a societat està a les seves mans. Com afirma Narcís Vives, president de la Fundació Itinerarium i emprenedor social d’Ashoka, “si la persona no s’entrena des de petita en les habilitats de la emprenedoria, és molt difícil passar a la pràctica. Es tracta de donar l’oportunitat a l’alumne perquè pugui tenir iniciatives, treballant individualment, en grup i en xarxa amb nois d’altres països del món”. Motivació i autoestima són les bases sobre les quals edificar una actitud emprenedora. Així ens ho explica Audrey Damas, directora de la Fundació Escola Emprenedors: “per extreure el potencial creatiu i emprenedor de l’alumne cal treballar l’autoestima, ajudar-lo a superar les pors, a parlar en públic en anglès, a treballar en equip, a que trobi el seu centre d’interès, la seva passió; en definitiva, a creure en els seus somnis.” La Fundació Escola Emprenedors és una fundació privada per a la promoció de l’emprenedoria i coneixement de l’empresa entre els joves estudiants de Catalunya. La Fundació imparteix des del 2007 programes de foment de l’emprenedoria a l’ESO, batxillerat, cicles formatius i universitats. Entre d’altres, ha desenvolupat el programa propi Be an Entrepreneur, que es realitza en anglès a més de 50 centres, i arriba a més de 2.000 estudiants cada any. També imparteix el curs Com posar en pràctica amb èxit l’assignatura d’Emprenedoria i el Projecte Final d’Empresa, que té com a objectiu capacitar als docents responsables per implementar l’assignatura d’emprenedoria i coneixement de l’empresa a l’ESO i batxillerat, i el Projecte Final d’Empresa a cicles formatius, a través de coneixements sobre tècniques de motivació i dinamització de grups; foment de la innovació i la creativitat; models de negoci pràctics; les parts principals d’un pla d’empresa; responsabilitat social, i sobre sostenibilitat i estratègies de comunicació efectiva. Mónica Daluz /pdf
Texto completo en html
El valor dels somnis
La Generalitat de Catalunya promou l’emprenedoria a les aules amb la incorporació al currículum de la matèria d’emprenedoria a l’ESO, batxillerat i cicles formatius. Un enfocament eminentment pràctic i centrat en l’actitud són les característiques d’aquesta nova assignatura que s’està implantant amb rapidesa a les escoles.
MÒNICA DALUZ
La situació econòmica ha empès les institucions a fomentar l’esperit emprenedor entre els més joves; no en va, el nostre futur com a societat està a les seves mans. Com afirma Narcís Vives, president de la Fundació Itinerarium i emprenedor social d’Ashoka, “si la persona no s’entrena des de petita en les habilitats de l’emprenedoria, és molt difícil passar a la pràctica. Es tracta de donar l’oportunitat a l’alumne perquè pugui tenir iniciatives, treballant individualment, en grup i en xarxa amb nois d’altres països del món”.
Motivació i autoestima són les bases sobre les quals edificar una actitud emprenedora. Així ens ho explica Audrey Damas, directora de la Fundació Escola Emprenedors: “per extreure el potencial creatiu i emprenedor de l’alumne cal treballar l’autoestima, ajudar-lo a superar les pors, a parlar en públic en anglès, a treballar en equip, a que trobi el seu centre d’interès, la seva passió; en definitiva, a creure en els seus somnis.”
La Fundació Escola Emprenedors és una fundació privada per a la promoció de l’emprenedoria i coneixement de l’empresa entre els joves estudiants de Catalunya. La Fundació imparteix des del 2007 programes de foment de l’emprenedoria a l’ESO, batxillerat, cicles formatius i universitats. Entre d’altres, ha desenvolupat el programa propi Be an Entrepreneur, que es realitza en anglès a més de 50 centres, i arriba a més de 2.000 estudiants cada any.
També imparteix el curs Com posar en pràctica amb èxit l’assignatura d’Emprenedoria i el Projecte Final d’Empresa, que té com a objectiu capacitar als docents responsables per implementar l’assignatura d’emprenedoria i coneixement de l’empresa a l’ESO i batxillerat, i el Projecte Final d’Empresa a cicles formatius, a través de coneixements sobre tècniques de motivació i dinamització de grups; foment de la innovació i la creativitat; models de negoci pràctics; les parts principals d’un pla d’empresa; responsabilitat social, i sobre sostenibilitat i estratègies de comunicació efectiva.
Intel·ligència emocional i learning by doing
L’actitud emprenedora no es pot adquirir a la manera tradicional: el llibre de text. L’assignatura es basa en el concepte de learning by doing (aprendre fent o aprenentatge a través de la pràctica), que fa referència a la capacitat que tenen les persones per aprendre mitjançant l’experiència directa; diversos estudis demostren que la formació experiencial millora l’índex de retenció dels coneixements a l’aula.
Aquests entorns experiencials permeten la pràctica de competències emocionals i comportamentals que seran la base per generar actituds emprenedores i creatives: l’alumne aprèn a resoldre dificultats, a reflexionar sobre les necessitats de la vida real fora del centre educatiu, sobre l’esforç personal, les conseqüències que les nostres accions poden tenir sobre els altres, la importància del clima de treball, l’entrega envers l’equip per assolir els millors resultats; l’actitud de respecte i col·laboració activa envers els companys; la gestió i planificació dels recursos i els seus costos; a treure lliçons dels errors i els encerts, i a comprovar que pot portar a terme idees creatives amb realisme i eficàcia.
A més del món educatiu, també des d’altres àmbits es destaca la importància d’introduir aquesta perspectiva a l’escola. En aquest sentit Claudio Gregoire, psicòleg laboral, autor de Puede ser un buen día i conferenciant motivacional, ho veu així. “L’emprenedor –explica– és aquell que crea alguna cosa del no-res. Sempre he pensat que l’emprenedoria hauria de ser una competència que s’ensenyés des del bressol. No és una habilitat que es pugui ensenyar als 30 anys, ni tan sols a la universitat. L’escola hauria de ser transversal en emprenedoria; no passaria el que s’està donant ara, que quan el jove surt de la universitat, el primer que es pregunta és ‘on puc anar a buscar feina?’ i no ‘on puc crear feina?’”.
En el mateix sentit s’expressa Fran Chuán, emprenedor i coautor d’Innovación 2.0, qui ens fa la següent observació: “Una enquesta publicada poc temps enrere revela que la majoria de joves aspira a ser funcionari o empleat de La Caixa… Alguna cosa hem fet malament! Davant tals conclusions, s’han creat màsters d’innovació i emprenedoria als quals s’ha inscrit molt poca gent. Es clar, per què haurien de fer-ho? L’actitud dels joves no respon a la manca d’oferta formativa sinó a l’aversió al risc… S’ha d’estimular des de l’escola que el més important no és ‘saber els coneixements’, sinó saber com adquirir-los; i fer-ho des d’una actitud positiva”.
Docents, psicòlegs, emprenedors o empresaris, tots estan d’acord: creure en un projecte, il·lusionar-s’hi, i abordar-lo amb entusiasme i confiança en les pròpies capacitats és, sens dubte, el primer pas cap a l’èxit.
LA COMPETICIÓ CATALANA DE MINIEMPRESES
Vint empreses formades per estudiants de secundària i batxillerat d’arreu de Catalunya finalistes del Programa de Miniempreses de Junior Achievement van participar el passat mes de maig en la 1a Competició Catalana de Miniempreses. Durant dues jornades, els joves esdevinguts empresaris van vendre els seus productes i serveis en un centre comercial i van exposar la seva idea de negoci davant d’un jurat de directius i empresaris a l’escola de negocis IESE.
“Tant la quantitat d’idees com la qualitat de les mateixes demostren el potencial creatiu i emprenedor dels nostres joves”, va subratllar Gabriel Masfurroll, president de Junior Achievement a Catalunya, l’organització educativa sense ànim de lucre més gran del món, que, a través del seu programa de Miniempreses dóna la oportunitat a alumnes d’entre 15 i 19 anys de crear el seu primer negoci i gestionar-lo durant tot el seu cicle de vida, des de la redacció dels estatuts fins a la comercialització dels seus béns o serveis.
Aquest curs, el programa s’ha impartit a una vuitantena d’escoles del Principat i ha aconseguit crear prop de 300 mini-empreses, el doble de les que es van crear el curs passat a tot Espanya.
WIFINC, una empresa formada per cinc estudiants de batxillerat de Barcelona, va resultar la guanyadora de la competició gràcies a la creació d’un aparell que augmenta la senyal de qualsevol router wi-fi fins a un 60%. Ara, IESE aportarà el finançament necessari per patentar la seva idea.
Fer negocis a la xarxa ja no és cap novetat, ni cap moda passatgera: l’e-business i l’e-commerce s’han consolidat en els últims anys. La desconfiança que va acompanyar els primers passos de les transaccions comercials s’esvaeix. El consumidor s’ha acostumat a viure també en digital i la relació es retroalimenta cada dia que passa. Les tendències de futur vénen determinades per la irrupció dels dispositius mòbils i de les xarxes socials: l’m-commerce i el social commerce, seran les claus. Comprar sense veure ni tocar el producte, a distància, ha estat un repte que fabricants i distribuïdors van abordar molt abans de l’era digital. Les reticències del consumidor a adquirir un bé sense contacte físic amb el producte previ han estat sempre el cavall de batalla d’aquests sistemes de venda, especialment quan va arribar l’hora de comprar a través de xarxes electròniques, on s’afegia, a més, la desconfiança en la seguretat del sistema de pagament. Però, quins van ser els antecedents del comerç electrònic?
Va ser al 1920 quan es va produir el que podríem considerar, el precedent de l’e-commerce, amb el naixement, als Estats Units, d’una nova fórmula de venda, un nou canal: el catàleg. La venda per catàleg va permetre arribar al consumidor sense necessitat d’atreure’l fins als punts de venda. Dècades més tard, als anys seixanta, s’inicia la història de l’e-commerce com a tal, com a resultat del desenvolupament de l’intercanvi electrònic de dades; el sistema EDI, per les seves sigles en anglès. Aquella tecnologia va sorgir a partir d’iniciatives independents de diversos sectors industrials, i fou dissenyada per enfortir la qualitat de les dades que s’intercanviaven dins la xarxa de proveïdors.
A principis dels setanta van aparèixer les primeres relacions comercials que utilitzaven una computadora per transmetre les dades. Una altra fita significativa de la venda a distància va ser el naixement d’un nou element: la televisió. Amb la venda directa els productes eren mostrats amb un major realisme, la venda es concretava per telèfon, i el pagament, amb targeta de crèdit; així, el consumidor es va començar a familiaritzar amb el pagament a distància. Però va ser al 1989 quan un grup de científics del CERN (Organización Europea para la Investigación Nuclear), ubicat a Ginebra, va idear la manera d’enllaçar documents provinents de diferents computadores, donant peu a l’aparició d’un nou servei, la World Wide Web. A finals dels noranta el creixement del comerç electrònic va ser molt significatiu, creant-se portals exclusivament dedicats a aquesta activitat, com e-Bay i Amazon, que encara avui lideren el mercat. Mónica Daluz /pdf
Texto completo en html
Els nous camins del negoci digital
Fer negocis a la xarxa ja no és cap novetat, ni cap moda passatgera: l’e-business i l’e-commerce s’han consolidat en els últims anys. La desconfiança que va acompanyar els primers passos de les transaccions comercials s’esvaeix. El consumidor s’ha acostumat a viure també en digital i la relació es retroalimenta cada dia que passa. Les tendències de futur vénen determinades per la irrupció dels dispositius mòbils i de les xarxes socials: l’m-commerce i el social commerce, seran les claus.
MÒNICA DALUZ
Comprar sense veure ni tocar el producte, a distància, ha estat un repte que fabricants i distribuïdors van abordar molt abans de l’era digital. Les reticències del consumidor a adquirir un bé sense contacte físic amb el producte previ han estat sempre el cavall de batalla d’aquests sistemes de venda, especialment quan va arribar l’hora de comprar a través de xarxes electròniques, on s’afegia, a més, la desconfiança en la seguretat del sistema de pagament.
Però, quins van ser els antecedents del comerç electrònic? Va ser al 1920 quan es va produir el que podríem considerar el precedent de l’e-commerce, amb el naixement, als Estats Units, d’una nova fórmula de venda, un nou canal: el catàleg. La venda per catàleg va permetre arribar al consumidor sense necessitat d’atreure’l fins als punts de venda.
Dècades més tard, als anys seixanta, s’inicia la història de l’e-commerce com a tal, com a resultat del desenvolupament de l’intercanvi electrònic de dades; el sistema EDI, per les seves sigles en anglès. Aquella tecnologia va sorgir a partir d’iniciatives independents de diversos sectors industrials, i fou dissenyada per enfortir la qualitat de les dades que s’intercanviaven dins la xarxa de proveïdors.
A principis dels setanta van aparèixer les primeres relacions comercials que utilitzaven una computadora per transmetre les dades. Una altra fita significativa de la venda a distància va ser el naixement d’un nou element: la televisió. Amb la venda directa els productes eren mostrats amb un major realisme, la venda es concretava per telèfon, i el pagament, amb targeta de crèdit; així, el consumidor es va començar a familiaritzar amb el pagament a distància.
Però va ser al 1989 quan un grup de científics del CERN (Organización Europea para la Investigación Nuclear), ubicat a Ginebra, va idear la manera d’enllaçar documents provinents de diferents computadores, donant peu a l’aparició d’un nou servei, la World Wide Web. A finals dels noranta el creixement del comerç electrònic va ser molt significatiu, creant-se portals exclusivament dedicats a aquesta activitat, com e-Bay i Amazon, que encara avui lideren el mercat.
Al llarg d’aquests anys, el consumidor ha anant incorporant als seus hàbits la compra electrònica (especialment de productes d’entreteniment: música, llibres, cinema…). Al 2012, el comerç electrònic B2C (business to consumer) va créixer a Europa un 22 per cent i va facturar 305.000 milions d’euros, segons estimacions d’Ecommerce Europe. A Espanya, es preveuen increments interanuals entorn al 18%, fins arribar, al 2017, als 9.100 milions d’euros, segons el pronòstic de la consultora Forrester.
Augmenta la confiança del consumidor, s’incorporen al mercat més natius digitals, el sector alimentari s’afegeix a l’oferta, amb el conseqüent efecte arrossegador. Aquest és avui dia l’escenari, però hi ha més: estan sorgint nous factors que determinaran el camí que l’e-commerce seguirà en els pròxims anys. Veiem-los.
El comerç electrònic ja és mòbil… i social
La mobilitat i la irrupció de les xarxes socials han engendrat noves vies per a l’intercanvi de productes i serveis. Així, el comerç mòbil i el comerç social constitueixen les tendències més significatives del futur d’aquests tipus de transaccions electròniques.
La primera variant, anomenada m-commerce, o mobile commerce, compta amb unes expectatives de creixement més que significatives. Als Estats Units, el 10% de les vendes d’e-commerce ja són via mòbil; a Espanya, de 2011 a 2012 la xifra de tauletes venudes es va triplicar, i per a aquest 2013 s’espera vendre’n més de 240 milions d’unitats.
La mobilitat i la interactivitat fan que qualsevol superfície urbana sigui susceptible de convertir-se, no ja en un aparador, sinó en un punt de venda, possibilitat que es multiplica amb la incorporació de les ofertes geolocalitzades. El negoci està servit. Però caldrà saber interpretar els nous ítems d’informació. Cada vegada són més complexos els processos que acaben composant el procés de venda. No existeix un comprador digital i un altre de físic; els processos s’entrellacen. La fusió dels canals online i offline minimitza la importància del fet d’on es realitza la compra en favor del com, és a dir, la interrelació dels diversos canals i plataformes que desencadenen la compra final. La transversalitat va en augment i la informació amb què compten les marques, també.
La socialització de l’e-commerce constitueix una gran oportunitat per a les empreses. La capacitat de prescripció de les xarxes socials és més sòlida que la provinent de la pròpia marca: és l’explosió definitiva del poder del consumidor. El comerç social es basa en la incorporació de la identitat 2.0 del comprador en el procés de compra online a través del seu perfil en diverses xarxes socials, permetent una gran personalització.
Assistirem a l’evolució dels grans espais d’e-commerce cap a entorns socials que milloraran l’experiència de compra. Allà, els departaments de màrqueting poden accedir a un termòmetre d’opinió dels seus productes i, al temps, establir una relació nova entre l’empresa i el client potencial. Aquests nous entorns 2.0 són, sens dubte, l’inici d’un nou canal clau d’informació dels clients per a les empreses.
La dada: estudis recents situen la xifra de negoci mundial del social commerce al voltant dels 7.000 milions d’euros, amb un creixement anual del 56%; vet aquí el llarg camí per recórrer, amb totes les oportunitats que això comporta, potencialitats, moltes d’elles, encara per descobrir.
El sector farmacèutic, tant a Espanya com a la resta del món, es troba en un moment convuls i immers en un procés complex de canvi empresarial, dins un entorn sectorial inestable. A la indústria, la investigació es veu compromesa, especialment al nostre país, amb l’aprimament dels recursos de les administracions, i pel que fa a la distribució dels productes farmacèutics, el sector està sota mínims, pels retards en els pagaments per part de les comunitats autònomes. La falsificació de fàrmacs, el copagament, la liberalització de les farmàcies o la transformació dels perfils laborals són altres temes que afecten aquest sector imprescindible per garantir la salut dels ciutadans.
El model clàssic de la indústria farmacèutica venia consistint en col·locar una sèrie de productes al mercat i, paral·lelament, dedicar recursos a la innovació. Quan l’empresa treia un nou producte, els antics encara circulaven, i era amb aquests beneficis que s’afrontaven les despeses d’investigació. Però ara aquest model ha canviat. Amb l’arribada dels genèrics, el fàrmacs antics, un cop perden la patent, als deu o dotze anys, veuen acabada la seva vida comercial i desapareixen de la cartera de la companyia.
Tal com explica José Manuel Rigueiro, director general d’Actelion Pharmaceuticals España, “dedicar, com es fa de mitja, entre un 17 i un 20% de les vendes a investigar, implica un esforç molt gran; de fet, no hi cap sector al món, excepte potser el de l’automòbil, que dediqui més diners que nosaltres a I+D. Que un medicament tingui un recorregut de deu anys, actualment, no és suficient.”
Un altre repte que ha d’afrontar aquesta indústria, apart de la crisi global, és que cada vegada és més difícil trobar fàrmacs innovadors, ja que en els últims trenta anys els avenços en aquest sentit han estat espectaculars. A això s’afegeix el fet que la majoria de malalties són cròniques. La població viu cada vegada més gràcies als fàrmacs, però, al mateix temps, la despesa es dispara i això provoca que l’Estat retalli el preu dels medicaments, la qual cosa, en moltes ocasions, afecta a la innovació. Des del sector es reclama la necessitat que l’Estat valori el preu de la innovació contemplant tots els factors col·laterals de la mateixa, a l’hora d’establir el preu d’un fàrmac.
La situació està obligant a les empreses a desenvolupar els seus projectes, des del primer moment, no només des del vessant farmacològic, sinó també des del farmacoeconòmic, que és tot allò que pot demostrar que un fàrmac, malgrat el seu preu, pot tenir altres avantatges socials, com per exemple, l’estalvi del cost dels dies que el fàrmac en qüestió evita en baixes d’un treballador, o en llits d’hospital, si el medicament pot reduir els dies d’hospitalització.
Sobre la situació de la investigació a Espanya, també s’ha pronunciat recentment el president de Grifols alertant que “la manca de projectes subvencionats i les retallades en I+D+i per part de l’Estat i les comunitats autònomes pot empènyer a deslocalitzar la investigació farmacèutica cap a altres països de la Unió Europea o, fins i tot, als EUA.” Mónica Daluz /pdf
texto completo en html
ESPECIAL SECTOR FARMACÈUTIC
La indústria farmacèutica, en plena transformació
Mònica Daluz
El sector farmacèutic, tant a Espanya com a la resta del món, es troba en un moment convuls i immers en un procés complex de canvi empresarial, dins un entorn sectorial inestable. A la indústria, la investigació es veu compromesa, especialment al nostre país, amb l’aprimament dels recursos de les administracions, i pel que fa a la distribució dels productes farmacèutics, el sector està sota mínims, pels retards en els pagaments per part de les comunitats autònomes. La falsificació de fàrmacs, el copagament, la liberalització de les farmàcies o la transformació dels perfils laborals són altres temes que afecten aquest sector imprescindible per garantir la salut dels ciutadans.
El model clàssic de la industria farmacèutica venia consistint en col·locar una sèrie de productes al mercat i, paral·lelament, dedicar recursos a la innovació. Quan l’empresa treia un nou producte, els antics encara circulaven, i era amb aquests beneficis que s’afrontaven les despeses d’investigació. Però ara aquest model ha canviat. Amb l’arribada dels genèrics, el fàrmacs antics, un cop perden la patent, als deu o dotze anys, veuen acabada la seva vida comercial i desapareixen de la cartera de la companyia. Tal com explica José Manuel Rigueiro, director general d’Actelion Pharmaceuticals España, “dedicar, com es fa de mitja, entre un 17 i un 20% de les vendes a investigar, implica un esforç molt gran; de fet, no hi ha cap sector al món, excepte potser el de l’automòbil, que dediqui més diners que nosaltres a I+D. Que un medicament tingui un recorregut de deu anys, actualment, no és suficient.”
Un altre repte que ha d’afrontar aquesta indústria, apart de la crisi global, és que cada vegada és més difícil trobar fàrmacs innovadors, ja que en els últims trenta anys els avenços en aquest sentit han estat espectaculars. A això s’afegeix el fet que la majoria de malalties són cròniques. La població viu cada vegada més gràcies als fàrmacs, però, al mateix temps, la despesa es dispara i això provoca que l’Estat retalli el preu dels medicaments, la qual cosa, en moltes ocasions, afecta a la innovació. Des del sector es reclama la necessitat que l’Estat valori el preu de la innovació contemplant tots els factors col·laterals de la mateixa, a l’hora d’establir el preu d’un fàrmac. La situació està obligant a les empreses a desenvolupar els seus projectes, des del primer moment, no només des del vessant farmacològic, sinó també des del farmacoeconòmic, que és tot allò que pot demostrar que un fàrmac, malgrat el seu preu, pot tenir altres avantatges socials, com per exemple, l’estalvi del cost dels dies que el fàrmac en qüestió evita en baixes d’un treballador, o en llits d’hospital, si el medicament pot reduir els dies d’hospitalització.
Sobre la situació de la investigació a Espanya, també s’ha pronunciat recentment el president de Grifols alertant que “la manca de projectes subvencionats i les retallades en I+D+i per part de l’Estat i les comunitats autònomes pot empènyer a deslocalitzar la investigació farmacèutica cap a altres països de la Unió Europea o, fins i tot, als EUA.”El sector farmacèutic és un dels que dedica més recursos a I+D. / SHUTTERSTOCKLa falsificació de medicaments és molt perillosa per a la indústria. / SHUTTERSTOCK
El sector reclama la necessitat que l’Estat valori el preu de la innovació a l’hora d’establir el preu d’un fàrmac.
Nous perfils laborals
La transformació del model de negoci en l’aspecte comercial ha conduït al sector a replantejar-se el model tradicional de visita mèdica, caracteritzat per una àmplia xarxa comercial, tendint cap a nous models basats en una visita més especialitzada amb xarxes comercials més reduïdes però de major riquesa de perfils. La tendència és a passar de la figura de venedor a la de consultor. En els últims anys, a Espanya el número de visitadors mèdics s’ha reduït pràcticament a la meitat, entre d’altres coses, degut a la concentració de laboratoris, a través de les successives fusions, que ha implicat una reducció de personal. Algunes companyies estan apostant per perfils amb capacitat de comunicar científicament les avantatges del fàrmac.
D’altra banda, la globalització ha permès a les empreses nacionals mantenir el seu nivell de creixement gràcies a focalitzar els seus esforços cap als mercats exteriors, la qual cosa està provocant una demanda de perfils d’exportació. Pel que fa a les plantilles tècniques, per a aquestes continuaran existint oportunitats en els camps de nous projectes, I+D i control de qualitat.
Si parlem de farmàcies, a més de la tasca sanitària que duen a terme els farmacèutics, cada vegada cobren més importància altres aspectes relacionats amb el vessant comercial d’aquest tipus d’establiment. Al sector es considera fonamental que el farmacèutic ampliï la seva capacitat i competència professional per abordar les qüestions tant sanitàries, com de gestió empresarial, comercial, etcètera.
S’està produint un traspàs del poder de prescripció dels medicaments dels metges als sectors econòmics, on, més enllà de la decisió del professional sanitari, hi ha elements de gestió que determinen el fàrmac a prescriure.
Al farmacèutic, se li demanen cada vegada més competències professionals. / SHUTTERSTOCK
Perspectives de futur
D’ara en endavant, cal destacar les noves línies de negoci que es podrien obrir en els propers anys. La població envelleix i les malalties degeneratives, com ara l’Alzheimer, constituiran un dels reptes del sector farmacèutic a mig termini. El càncer és una altra de les patologies per a les que caldrà desenvolupar productes més eficaços. El fet que la demanda de carn al món vagi al alça, també obre un interessant segment de mercat en matèria de salut animal.
Diverses fonts del sector preveuen un panorama on conviuran grans companyies amb un extens ventall, que desenvoluparan tant fàrmacs per als humans com per a la salut animal, així com medicaments genèrics, etcètera, amb empreses més petites que aprofitaran determinats segments de mercat i es centraran en productes més innovadors, especialitzats en àrees concretes, com teràpies genètiques, cèl·lules mare,… i acumularan un alt nivell de coneixement sobre aquest tipus de patologies, amb la conseqüent fortalesa pel seu valor empresarial.
Tal com apunta Rigueiro, “quan una gran companyia compra una altra molt experta en un camp, aquesta experiència es difumina, es perd”, i, en aquest sentit, explica que “les companyies petites solen vendre els seus projectes a companyies més grans perquè el cost de desenvolupar un fàrmac no el poden assumir.”
Altres tendències del sector auguren més fusions i adquisicions, més pressió econòmica i un traspàs del poder de prescripció dels medicaments dels metges al sectors econòmics, en la línia del que ve succeint en els últims anys, on, més enllà de la decisió del professional sanitari, hi ha elements de gestió que determinen el fàrmac a prescriure.
Pel que fa als punts de distribució, aquests s’enfronten a la possibilitat d’assistir a la liberalització del sector. El Ministeri d’Economia està estudiant la possibilitat que qualsevol persona o empresa pugui obrir una farmàcia. En cap moment es qüestiona la direcció tècnica, que continuaria en mans dels farmacèutics, però la possibilitat que s’obrin les portes al capital privat, fa témer l’entrada de les gran cadenes de distribució, com ja està passant a altres països. Des de la Federació Empresarial de Farmacèutics Espanyols (FEFE) s’alerta del que ells consideren un perill per a l’usuari, ja que, en paraules del seu president, Fernando Redondo, “els fàrmacs no són un bé de consum a l’ús: són d’interès social i la seva utilització comporta riscos.”
El Govern central està estudiant a possibilitat que qualsevol persona o empresa pugui obrir una farmàcia.
DAFO
Debilitats
El sector està vivint un moment de canvi de model de negoci i moltes empreses, tant a la indústria com a la distribució, quedaran fora de joc.
El creixement del mercat de la falsificació de medicaments pot generar una guerra de preus que empobriria el sector, amb incidència directa sobre els departaments d’investigació i desenvolupament.
Amenaces
Les retallades de l’Administració poden incidir en la pèrdua de capacitat per investigar i innovar, amb el conseqüent risc de deslocalització d’aquests departaments.
Els retards en el pagaments per part de les administracions i els canvis continus de la legislació allunyen les inversions estrangeres.
Fortaleses
La capacitat d’exportació de la industria farmacèutica a Espanya està mantenint el nivell de creixement de les empreses nacionals.
En l’actualitat, la competència d’aquesta indústria en matèria d’investigació és notable, i tots els actors implicats, especialment les administracions, s’han de responsabilitzar de mantenir aquest nivell de creació de valor.
Oportunitats
Nous segments de mercat s’obriran en el futur i hi haurà espai per al desenvolupament tant de les companyies que optin per una especialització dins una dimensió i estructura reduïdes, com de les grans companyies internacionals, que seguiran sent molt potents a diversos nivells.
Per als professionals del sector, els nous requeriments del mercat farmacèutic constitueixen una oportunitat per adaptar-se a una nova realitat. La formació en camps com la gestió o el màrqueting o l’ús de les noves eines informàtiques són alguns d’aquests requeriments.
Món Empresarial ha recollit l’opinió de tots els partits polítics amb representació parlamentària, a través d’una sèrie d’entrevistes als seus representants, sobre el debat sobiranista. Els hi oferim les posicions de les diferents formacions sobre les conseqüències que tindria un canvi de sistema per al sector empresarial català: el bloc sobiranista ven una independència, més asèptica o més identitària, depenent dels casos, però sempre com un projecte per a una gestió més eficient dels recursos, mentre el bloc unionista traça el seu discurs sobre la incertesa de la relació d’un nou Estat amb Europa com a teló de fons, i el missatge de què encara hi ha espai, que encara hi som a temps, de buscar vies alternatives. PREGUNTES REALITZADES ALS PARTITS POLÍTICS 1. Quins són, al seu parer, els reptes d’una Catalunya independent des del punt de vista empresarial? Quins serien els avantatges i els inconvenients per als empresaris? En el cas dels inconvenients, com s’anirien superant? I pel que fa als avantatges, quins començarien a ser efectius des del primer moment? 2. Són molts els empresaris, així com una part de la ciutadania, que pensen que en aquest moment els governants haurien de concentrar tots els seus esforços en explorar vies per superar la crisi econòmica, per tal d’establir les bases d’una economia sòlida i sanejada. En definitiva, que s’està invertint un temps molt valuós en el debat sobiranista. Què li sembla aquesta afirmació? 3. Tots sabem que les situacions d’incertesa no són les més favorables per a la reactivació de l’economia; si després de les eleccions del 25N, els governs autonòmic i central entren en una fase de negociació, aquesta pot allargar-se durant mesos… Han pensat com pal·liar els efectes d’aquesta incertesa sobre el futur? 4. S’ha posat en el lloc dels catalans que també volen continuar sent espanyols? Des d’aquest punt de vista, creu que per evitar la fractura social, en una futura consulta sobre la independència, fóra aconsellable fixar un percentatge de recolzament popular superior al del 51%? 5. Què opina d’explorar una tercera via, una independència només en l’aspecte econòmic, per exemple? Quines serien les seves propostes al respecte? 6. Creu que els partits sobiranistes han aprofitat la precària situació econòmica en què es troba la població per tirar d’aquest argument i anar cap a la independència per la porta del darrere? Seria ètic arribar a una hipotètica independència sense un sentiment identitari real? Mónica Daluz /pdf
texto completo en html
POLÍTICA / Eleccions
ELS CANDIDATS
Quins són, al seu parer, els reptes d’una Catalunya independent des del punt de vista empresarial? Quins serien els avantatges i els inconvenients per als empresaris? En el cas dels inconvenients, cóm s’anirien superant? I pel que fa als avantatges, quins començarien a ser efectius des del primer moment?
Són molts els empresaris, així com una part de la ciutadania, que pensen que en aquest moment els governants haurien de concentrar tots els seus esforços en explorar vies per superar la crisi econòmica, per tal d’establir les bases d’una economia sòlida i sanejada. En definitiva, que s’està invertint un temps molt valuós en el debat sobiranista. Què li sembla aquesta afirmació?
Tots sabem que les situacions d’incertesa no són les més favorables per a la reactivació de l’economia; si després de les eleccions del 25N, els governs autonòmic i central entren en una fase de negociació, aquesta pot allargar-se durant mesos… Han pensat com pal·liar els efectes d’aquesta incertesa sobre el futur?
S’ha posat en el lloc dels catalans que també volen continuar sent espanyols? Des d’aquest punt de vista, creu que per evitar la fractura social, en una futura consulta sobre la independència, fóra aconsellable fixar un percentatge de recolzament popular superior al del 51%?
Què opina d’explorar una tercera via, una independència només en l’aspecte econòmic, per exemple? Quines serien les seves propostes al respecte?
Creu que els partits sobiranistes han aprofitat la precària situació econòmica en què es troba la població per tirar d’aquest argument i anar cap a la independència per la porta del darrera? Seria ètic arribar a una hipotètica independència sense un sentiment identitari real?
PREGUNTES REALITZADES ALS PARTITS POLÍTICS
Món Empresarial ha recollit l’opinió de tots els partits polítics amb representació parlamentària, a través d’una sèrie d’entrevistes als seus representants, sobre el debat sobiranista. Els hi oferim les posicions de les diferents formacions sobre les conseqüències que tindria un canvi de sistema per al sector empresarial català: el bloc sobiranista ven una independència, més asèptica o més identitària, depenent dels casos, però sempre com un projecte per a una gestió més eficient dels recursos, mentre el bloc unionista traça el seu discurs sobre la incertesa de la relació d’un nou Estat amb Europa com a teló de fons, i el missatge de què encara hi ha espai, que encara hi som a temps, de buscar vies alternatives.
MÒNICA DALUZ
“No es tracta de triar entre sentiments, sinó de decidir com a comunitat política plural i diversa”
“Solució estructural amb un model econòmic diferent”
Joan Herrera, candidat
Iniciativa per Catalunya Verds
1 – El que no és viable és la situació actual. La situació econòmica i les polítiques d’austeritat dogmàtica de països independents com Portugal, Grècia o el mateix Estat espanyol així ho demostren.
2 – Compartim aquesta afirmació, som els primers que estem centrant el debat en la situació econòmica i social. El país té dues urgències: desencallar l’actual situació amb l’Estat, exercint el dret a decidir i, a partir del 26N, com fem front a la situació d’emergència econòmica i social que viu Catalunya, plantejant i aplicant una solució estructural amb un model econòmic diferent basat en l’economia productiva i una redistribució més equitativa.
3 – Aquests serien els costs de la transició, però l’actual situació també en té. No s’ha de tenir por de la democràcia: les decisions democràtiques no han de comportar forçosament major inestabilitat. Podem aprendre del procés d’Escòcia, per exemple.
4- No hem de fer un debat sobre la identitat. No es tracta de triar entre sentiments, entre el català i espanyol (com plantegen PP, Cs i SI). Es tracta de decidir com a comunitat política, plural i diversa, quina relació volem amb l’Estat i amb Europa d’una manera democràtica. Som la garantia que Catalunya segueixi essent un sol poble, amb unitat civil.
5 – Si fos possible, el pacte amb l’Estat s’ha de fer a partir de la pròpia sobirania, de la nostra llibertat per decidir en cada moment sobre l’economia, la llengua, la cultura i el finançament. Però el camí a seguir ha de ser una negociació bilateral de Catalunya amb l’Estat basada en la lleialtat institucional que ha trencat unilateralment l’Estat darrerament; les converses han de ser d’igual a igual, per conèixer la voluntat estatal i establir les condicions del nou pacte.
“La independència és un mitjà, no una finalitat i, per tant, una condició necessària per sortir de la crisi”
“Llibertat per decidir”
Oriol Junqueras, candidat
Esquerra Republicana de Catalunya
1 – Bàsicament els reptes serien tres, i tots estarien íntimament lligats: internacionalització de la nostra economia, increment de la productivitat i de la intensitat de la innovació empresarial i una millora substancial de l’accés al crèdit.
El nostre partit fa temps que defensa els múltiples avantatges que suposa el procés independentista, que es resumeixen en dos: més recursos i plena llibertat per decidir com volem sortir de l’actual crisi. La independència no faria desaparèixer els problemes, però sí ens donaria noves eines per afrontar-los.
En el cas de la internacionalització, partim de bons registres (més d’un 15% de creixement anual de les exportacions des de 2010) però requerim de la capacitat per gestionar les nostres pròpies infraestructures si volem posar fil a l’agulla en la construcció del corredor mediterrani o la gestió independent del port i l’aeroport de Barcelona.
Pel que fa a la política d’innovació, necessàriament necessitem una injecció de recursos públics notablement superiors al sector industrial per garantir una major capacitat d’absorció tecnològica.
Per últim, proposem la creació d’una banca pública partint d’estructures ja existents, per tal d’assegurar-nos que el diner arriba a l’economia productiva.
En la mesura que siguem capaços de dissenyar una hisenda catalana eficient – una de les úniques eines d’estat que cal constituir prèviament – podríem disposar abans d’una major capacitat de finançament i d’una política fiscal pròpia, dos elements extremament útils per propiciar la reactivació econòmica.
2 – Em sembla que és una afirmació errònia. Sempre hem entès que l’independentisme ha de ser un mitjà i no una finalitat i, per tant, una condició absolutament necessària i urgent per sortir-nos-en.
Avui en dia la independència és una causa que ha guanyat el combat de la racionalitat econòmica. El que és irracional és creure que hi ha una alternativa més favorable de recuperació al si de l’estat espanyol.
3 – El que podria perllongar més una situació d’incertesa és allargar un procés que pensem que difícilment té marxa enrere.
Les últimes enquestes, però sobretot la manifestació del darrer 11 de setembre, ens demostren que la majoria del poble català té clar que la independència és un objectiu desitjable.
Allargar la concreció d’aquesta voluntat majoritària a través d’un procés d’autodeterminació és el que precisament pot fer allargar un procés d’incerteses i tensions amb l’Estat espanyol, situació gens favorable per al bon funcionament de l’economia.
4 – Parlar de fractura social a Catalunya, tenint en compte el tarannà dialogant que sempre ha estat clarament majoritari, només pot atribuir-se al desconeixement de la nostra realitat o a la mala fe.
Ens podríem fer la pregunta també en sentit contrari: és prudent demorar un procés d’independència quan hi ha una majoria clara que la considera desitjable? Jo crec que tampoc.
Si el procés d’autodeterminació es duu des de l’estricte i escrupolós respecte al dret a expressar la diversitat d’opinions i sentiments de tots els catalans i les catalanes – i no dubto ni un moment que serà així -, el percentatge necessari serà una condició menor.
5 – Penso que és una manera d’enganyar-nos a nosaltres mateixos i de perpetuar un problema històric. La independència econòmica és política i viceversa. I no és incompatible amb mantenir fluides i bones relacions comercials i diplomàtiques amb els nostres futurs estats veïns, com l’espanyol.
“La independència portaria Catalunya a una triple precarietat: institucional, econòmica i social”
Independència: triple precarietat
Alícia Sánchez-Camacho, candidata
Partit Popular de Catalunya
1 – L’escenari de la independència portaria Catalunya a una triple precarietat. Una primera, institucional, que comportaria l’aïllament de la UE i de la comunitat internacional; també una precarietat econòmica, amb la sortida de l’euro, la inestabilitat econòmica fruit del canvi de realitat política i la desconfiança dels mercats i de les inversions estrangeres, i una tercera, la precarietat social, que comportaria la divisió entre els catalans.
2 – La subscric plenament. Catalunya viu la pitjor crisi econòmica i financera des del restabliment de la democràcia, i el debat sobiranista i aquesta convocatòria electoral de Mas no han fet més que afegir-ne més. No hi ha pitjor crisi econòmica que aquella a la qual s’hi afegeix una crisi política.
3 – A nivell dels dos governs, i dins dels límits que els hi imposa el seu diferent àmbit competencial, cal mantenir la plena col·laboració i la lleialtat institucional.
El primer és treballar conjuntament per lluitar contra la crisi econòmica, reduir l’atur, aconseguir que les pimes tornin a tenir accés al crèdit i assolir els objectius de dèficit.
Dins aquest diàleg lleial, el PPC també aposta per una modificació i millora substancial del sistema de finançament.
4 – El fet que Catalunya es volgués separar d’Espanya no només interessa als catalans, sinó al conjunt dels espanyols.
Per tant, atès que la Constitució estableix que la sobirania nacional és única i indivisible, i resideix en el poble espanyol (no només en els ciutadans de Catalunya), cas que es convoqui un referèndum ha de ser a nivell de tot l’Estat, de manera que ningú no quedi exclòs de donar la seva opinió.
5 – Des del PPC treballarem per aconseguir una important millora en el finançament de Catalunya, un nou sistema de finançament que aporti a Catalunya el recursos necessaris per a cobrir les seves àmplies i importants competències.
Més recursos, però també més responsabilitats en la gestió; un nou model de finançament, dins el règim comú de la LOFCA, que sigui viable, possible i realista, que suposi més recursos i més co-responsabilitat fiscal, i que garanteixi una solidaritat limitada i finalista.
6 – Seria fals i enganyós. El PPC diu que els catalans tenim el dret a saber la veritat: si Mas declara la independència ens quedarem fora de la UE i del euro, retrocedirem de cop 25 anys; si Catalunya se separa no es podran pagar les pensions, ni el subsidi d’atur; si s’aixequen fronteres moltes empreses marxaran, com diuen molts empresaris en privat i algun de molt significat s’ha atrevit a dir en públic.
No es pot enganyar els catalans plantejant-los una Catalunya ideal que no existirà, aprofitant-se de la lamentable situació econòmica que està patint el conjunt de la societat catalana.
“S’està aprofitant la crisi econòmica i financera per enfrontar Catalunya amb la resta d’Espanya”
“Més grans si romanem units”
Albert Rivera, candidat
Ciutadans
1 – Els beneficis econòmics i socials són més grans si romanem units que amb la independència. Amb la separació de Catalunya de la resta d’Espanya, grans i petites empreses de Catalunya es veurien afectades per l’entrada en vigor d’uns aranzels per a les exportacions, o per l’ús d’una moneda diferent a l’euro. Aquesta nova situació elevaria els costos de manera important i totes aquestes empreses perdrien competitivitat i valor respecte als seus competidors internacionals, inclosos els espanyols, la qual cosa portaria a moltes d’elles a plantejar-se si els hi compensa o té sentit continuar a Catalunya. No hi ha una sortida catalana de la crisi econòmica i financera que patim, hi ha una sortida catalana-espanyola-europea.
2 – C’s comparteix la idea que s’està invertint un temps molt valuós en un debat sobiranista quan el que la societat hauria d’estar pensant és en les polítiques d’estímul fiscal i d’inversió pública necessàries per crear riquesa i ocupació, en eliminar les barreres que obstaculitzen el desenvolupament del potencial econòmic de la societat catalana.
Creiem, en aquest sentit, que és prioritari dissenyar un nou pla industrial que impliqui el conjunt de sectors productius catalans i que suposi el converteixi novament la indústria en el motor de l’economia catalana.
Així mateix, s’ha de fomentar la política de R+D+i destinada a la millora de la capacitat de competir de les empreses amb productes d’alt valor afegit, i fomentar la implantació de clústers especialitzats en activitats industrials.
3 – La secessió és un acte greu que tindria conseqüències molt importants per a tots els ciutadans del país, que quedaria escindit, cosa que afectaria les generacions futures.
La secessió un esquinçament de la societat espanyola i catalana, on els ciutadans se senten catalans i espanyols en graus diversos.
Naturalment en cas d’un referèndum és necessari fixar un percentatge de suport superior al 51%.
La integritat territorial d’un Estat afecta tots els seus ciutadans, no només a aquells que volen separar-se; afecta els drets polítics, civils i econòmics de tots els espanyols, i per això C’s s’oposa a qualsevol tipus de consulta sobre la separació de Catalunya de la resta d’Espanya que no es dugui a terme a través dels procediments constitucionals i no sigui aprovada per les Corts Generals.
5 – C’s és partidari de la reforma del model de finançament en el marc de la LOFCA durant 2013 mitjançant un acord multilateral entre el Govern d’Espanya i les comunitats autònomes, en el si del Consell de Política Fiscal i Financera.
Aquesta reforma ha de fonamentar-se en els principis d’igualtat, autonomia i suficiència financera, co-responsabilitat fiscal, transparència i ordinalitat.
En aquest sentit, establirem sostres de despesa i endeutament a les comunitats autònomes que les obligui a ser co-responsables en la gestió de tributs.
A més, suprimirem el desajustament de dos anys respecte al cicle econòmic en les liquidacions pressupostàries de les comunitats.
6 – Efectivament s’està aprofitant la situació de crisi econòmica i financera per enfrontar Catalunya amb la resta d’Espanya.
L’independentisme no dubta a dur a terme continus discursos victimistes, constants desafiaments a l’Estat de dret; en anomenar lladre o genocida cultural a Espanya amb la finalitat de crear un sentiment antiespanyol.
Des del populisme més detestable es considera Espanya la causa de tots els problemes, i la independència la solució de tots ells.
S’intenta així ocultar una mala gestió d’un govern que en menys de dos anys ha augmentat les llistes d’espera de la sanitat en un 42%, ha estat incapaç d’evitar que desapareguin 15.000 empreses i ha augmentat l’atur en 200.000 persones.
“La fortalesa i la legitimitat de les institucions és clau per a la prosperitat de persones i empreses”
“No hi ha dret a què juguin amb els anhels”
Pere Navarro, candidat
Partit Socialista de Catalunya
1- El repte d’un empresari és ser competitiu per vendre el màxim, sigui on sigui l’empresa, però el benestar d’una Catalunya independent es jugaria en les exportacions i les importacions, i la política monetària aquí hi té un rol capital.
Per tant, el que és clau és si ens mantindríem a la Unió Europea, i tot sembla indicar que no seria així durant un període de temps indeterminat.
Es fa difícil negar que un procés d’independència afegiria incertesa en variables clau de l’economia catalana.
2 – Em sembla bàsicament certa, perquè aquest procés electoral atura entre tres i sis mesos l’acció de govern contra la crisi, tot i que l’acció del Govern Mas era ja pràcticament inexistent d’abans.
De tota manera, no subscric el tòpic que l’exercici de la política va sempre en contra de l’economia.
La fortalesa i la legitimitat de les institucions és clau per a la prosperitat de les persones i de les empreses.
3 – Excel·lent pregunta per als qui han iniciat un camí de no retorn sense full de ruta previ.
No veig la manera de negociar els termes d’un referèndum primer, i eventualment després de la sortida d’Espanya i, de retruc, de la UE, que és l’única alternativa que planteja el senyor Mas, sense sotmetre Catalunya i a les seves empreses a la incertesa.
Sempre s’ha dit que els costos més grans de la independència estan en el seu llarg i difícil procés de transició.
4 – M’hi poso perquè en sóc un d’ells.
Els termes de la consulta legal i acordada que nosaltres també plantegem com a necessària han de ser fixats per consens per part dels governs.
Si agafem l’exemple del Quebec, efectivament val la pena pensar en majories àmplies, perquè, seguint el raonament que allà es va fer, no és igual canviar que romandre.
Tot i així, el risc de fractura social és evident, i per això estem convençuts que el federalisme és millor solució que la independència.
En aquest sentit, també caldria acordar quina possibilitat de doble nacionalitat donarien els governs, perquè per molta gent aquesta pot ser una variable important a l’hora de reflexionar.
5 – Aquesta és la nostra proposta: una solució federalista que millori i blindi el finançament, que delimiti molt millor les competències de la Generalitat, que reconegui explícitament la nostra nació i la nostra llengua, i que permeti un senat compost pels governs dels territoris federats i amb competències legislatives.
No n’hi ha prou només amb tenir més recursos.
Aquesta és la solució que avança sense fracturar el país, i sense incerteses ni costos durant la transició.
Fixi’s que ningú no diu que no sigui la solució millor, sinó que ja no és possible.
I prou que ho és, possible i necessària també: cada cop més persones en prenen consciència.
6 – Em ruboritza veure com el president del meu país promet que una Catalunya independent resoldrà per art de màgia tots els seus problemes estructurals.
Que si menys impostos, que si més prestacions socials, que si millors pensions…
Són promeses, com aquella seva que reduiria l’atur a la meitat en una legislatura.
No hi ha dret a què juguem amb els anhels i les pors de la ciutadania en aquest temps de crisi.
L’únic cert és que en aquests dos anys de pacte amb el PP, el Govern Mas ha empitjorat la situació que es va trobar, es miri per on es miri.
“La consecució de l’Estat propi és una condició necessària per viure millor i superar la crisi”
“Econòmicament viable”
Joana Ortega, n. 2
Convergència i Unió
1 – Catalunya com a Estat propi és econòmicament viable i el que demanem és que el poble pugui decidir lliurement el seu futur, per tal de construir un nou marc de relacions amb l’Estat espanyol i amb la resta d’estats membres de la UE que ens situï en igualtat de condicions.
L’objectiu final d’aquest procés no és assolir l’estat propi en si, sinó dotar-nos d’aquelles estructures d’estat que permetin a la gent de Catalunya viure millor.
Disposant de més recursos i amb plena capacitat de decisió, podrem ser més competitius i més innovadors, i internacionalitzar la nostra economia amb les millors eines.
El nostre mercat, ara més que mai, és el món.
L’inconvenient principal que tenim ara és seguir com estem: amb unes infraestructures insuficients i amb uns recursos limitats – cada any paguem més de 16.000 milions d’euros a l’Estat espanyol que no retornen – que ens impedeixen reinvertir-los en el país per adequar les seves infraestructures a l’exportació, per oferir crèdit i liquiditat a les pimes i als autònoms, per regenerar el teixit industrial, per invertir en innovació i recerca, per poder oferir una formació de qualitat i amb valor afegit i, en definitiva, per permetre al nostre país sortir de la crisi a través de la reactivació de la seva activitat productiva i de la creació d’ocupació.
2 – Nosaltres no entenem un concepte sense l’altre.
La consecució de l’Estat propi és una condició necessària per viure millor, i això significa, en aquests moments, superar aquesta crisi.
Les nostres prioritats, i així ho hem remarcat en el nostre programa electoral, són la reactivació de l’economia i la creació d’ocupació, garantir els pilars de l’Estat del benestar i avançar en la transició nacional.
Per a nosaltres són tres prioritats que van estretament lligades i que no tenen sentit si no van juntes.
3 – En primer lloc, el Govern català sempre ha estat i estarà obert al diàleg, però sempre que es respecti la sobirania del poble de Catalunya.
Què vol dir això?
Doncs que quan el Parlament va aprovar per una àmplia majoria la proposta de pacte fiscal, ho fa en representació dels ciutadans de Catalunya, i per tant, quan el president del Govern espanyol diu “no” a la proposta sense ni tan sols escoltar-la, amb un cop de porta, a qui està menyspreant és als ciutadans d’aquest país.
4 – Els catalans que vulguin continuar essent espanyols hi tenen tot el dret, i per això el primer que hem de fer és una consulta, però no podem caure en el parany de la por dels que pregonen la fractura social.
Catalunya és una societat cohesionada i ho ha de seguir sent.
No ens plantegem aquest procés com una ruptura, ni en contra de ningú.
“Una economia sense ofec”
Carles Sans, responsable d’economia i empresa de Solidaritat
Solidaritat Catalana per la Independència
1 – Una Catalunya independent seria una economia sense ofec financer i amb una taxa d’atur entre el 7% i el 12%, plena d’oportunitats empresarials.
2 – Passa per alt que les retallades no s’haurien de fer si fóssim un estat independent. Sense retallades sortiríem de la crisi.
3 – El problema no és la incertesa sinó la inviabilitat del projecte. Un cop endegat el procés, Catalunya seria viable en un horitzó d’un any i podria captar inversió. Durant aquest periode tancaríem de caixes d’estalvis i crearíem el banc public per finançar-nos.
4 – La democràcia és igual per tothom. Un 51% és suficient.
5 – La independència econòmica no és possible perquè qui mana vol remenar les cireres.
L’espai dedicat a SI ve determinat per l’extensió de les respostes que aquesta formació ens ha facilitat, que ha estat menor en relació a les altres formacions per una qüestió de temps, segons els responsables de campanya.
DOSSIERPOLÍGONOS SINGULARES Entrevista a Alfredo Sánchez, director general del Parque Científico-Tecnológico de Almería, y Jordi Tort, director del departamento de polígonos de Pimec.
El agrupamiento sectorial de empresas anuncia la llegada del polígono temático. A su vez, sin embargo, la idea de vincular estos espacios de actividad empresarial al territorio en el que se ubican, los acerca al modelo ‘centro comercial’. En cualquier caso, el polígono que viene es el polígono colaborativo, espacio de multiplicación del conocimiento y círculo virtuoso de crecimiento. La oferta de suelo especializado para el desarrollo empresarial busca la singularidad y el modelo de gestión será clave para conseguir este objetivo. El futuro: áreas limpias, integradas en la urbe, concebidas como espacios facilitadores del fluir del conocimiento y dotados de mecanismos para colocar este producto, el conocimiento, en el mercado, en la sociedad, en forma de innovación. Para ello hay que avanzar en la generación de entornos innovadores y eso no es sólo cuestión de dotación tecnológica es también cuestión de lo que ya empieza a llamarse innovación social. Polígonos industriales, parques empresariales, parques tecnológicos y científicos…, han demostrado constituir las áreas más dinámicas y adecuadas para el desarrollo empresarial. Pero la globalización de los mercados, el aumento de la competitividad o el desarrollo tecnológico, son elementos que ponen sobre la mesa nuevos retos para estos espacios que hoy se reinventan. Existen sectores de actividad productiva con parques industriales proyectados expresamente para cubrir las necesidades de un sector determinado. Los primeros en ‘agruparse’ sectorialmente fueron ámbitos como el logístico o el científico, con las llamadas ‘tecnópolis’, o sectores con necesidades muy especiales como el aeroespacial. Algunas experiencias innovadoras en el ámbito de los nuevos parques empresariales son los llamados ‘Business Improvement Districts‘ (BID) de Estados Unidos, o distritos de mejora empresarial. Los BID son modelos de gestión de centros urbanos en partenariado público privado. Estos modelos han servido para que zonas degradadas de algunas ciudades de Estados Unidos mejoraran su atractivo hacia las empresas. Estos modelos han sido impulsados por las empresas y propietarios que han elaborado un proyecto de reurbanización y gestión de zonas de actividad económica, comercial y vivienda, consensuado de forma mayoritaria por los agentes implicados y la administración local, que se gestiona en partenariado entre la administración local, los propietarios y las empresas instaladas. Los BIDs han servido para mejorar el estado de esas zonas y hacerlas atractivas para ubicar nuevos negocios. “Creo —nos dice Jordi Tort, director de Polígonos de Pimec— que un modelo de este tipo aplicado a los polígonos industriales degradados de Cataluña podría ser una herramienta muy útil en el futuro, de cara a que una vez reurbanizados no vuelvan a pasar al estado de dejadez que han sufrido en los últimos años. Actualmente, la Coordinadora Española de Polígonos Empresariales, CEPE, está elaborando un proyecto piloto para desarrollar modelos similares de gestión en algunos polígonos de España”. Mónica Daluz / pdf
El agrupamiento sectorial de empresas anuncia la llegada del polígono temático. A su vez, sin embargo, la idea de vincular estos espacios de actividad empresarial al territorio en el que se ubican, los acerca al modelo ‘centro comercial’. En cualquier caso el polígono que viene es el polígono colaborativo, espacio de multiplicación del conocimiento y círculo virtuoso de crecimiento. La oferta de suelo especializado para el desarrollo empresarial busca la singularidad y el modelo de gestión será clave para conseguir este objetivo. El futuro: áreas limpias, integradas en la urbe, concebidas como espacios facilitadores del fluir del conocimiento y dotados de mecanismos para colocar este producto, el conocimiento, en el mercado, en la sociedad, en forma de innovación. Y para ello hay que avanzar en la generación de entornos innovadores y eso no es sólo cuestión de dotación tecnológica es también cuestión de lo que ya empieza a llamarse innovación social.
Polígonos industriales, parques empresariales, parques tecnológicos y científicos…, han demostrado constituir las áreas más dinámicas y adecuadas para el desarrollo empresarial. Pero la globalización de los mercados, el aumento de la competitividad o el desarrollo tecnológico, son elementos que ponen sobre la mesa nuevos retos para estos espacios que hoy se reinventan.
Existen sectores de actividad productiva con parques industriales proyectados expresamente para cubrir las necesidades de un sector determinado. Los primeros en ‘agruparse’ sectorialmente fueron ámbitos como el logístico o el científico, con las llamadas ‘tecnópolis’, o sectores con necesidades muy especiales como el aereoespacial.
Algunas experiencias innovadoras en el ámbito de los nuevos parques empresariales son los llamados ‘Business Improvement Districts ‘(BID) de Estados Unidos, o distritos de mejora empresarial. Los BID son modelos de gestión de centros urbanos en partenariado público privado. Estos modelos han servido para que zonas degradas de algunas ciudades de Estados Unidos mejoraran su atractivo hacia las empresas. Estos modelos han sido impulsados por las empresas y propietarios que han elaborado un proyecto de reurbanización y gestión de zonas de actividad económica, comercial y vivienda, consensuado de forma mayoritaria por los agentes implicados y la administración local, que se gestiona en partenariado entre la administración local, los propietarios y las empresas instaladas. Los BIDs han servido para mejorar el estado de esas zonas y hacerlas atractivas para ubicar nuevos negocios. “Creo —nos dice Jordi Tort, director de Polígonos de Pimec— que un modelo de este tipo aplicado a los polígonos industriales degradados de Cataluña podría ser una herramienta muy útil en el futuro, de cara a que una vez reurbanizados no vuelvan a pasar al estado de dejadez que han sufrido en los últimos años. Actualmente, la Coordinadora Española de Polígonos Empresariales, CEPE, está elaborando un proyecto piloto para desarrollar modelos similares de gestión en algunos polígonos de España”.
Los primeros sectores en ‘agruparse’ para cubrir sus necesidades específicas fueron los del ámbito logístico y científico —con las llamadas ‘tecnópolis’— o sectores con necesidades muy especiales como el aereoespacial. En la imagen, Aerópolis, el parque tecnológico aeroespacial de Andalucía.
Teoría y praxis
La tendencia apunta con claridad hacia la convergencia de los mundos industrial y científico. La innovación es en la actualidad un objetivo económico y social de primera magnitud en las sociedades industriales avanzadas. El estado de la ciencia y la tecnología, así como la capacidad de transferencia mediante la innovación a la empresa, y también al ciudadano, van a marcar el grado de desarrollo de una sociedad. Esta necesidad de innovación, acentuada, si cabe, por la redefinición de los modelos de gestión de los recursos a que nos empuja la crisis económica que azota nuestro país, está favoreciendo la agrupación sectorial tanto en lo que a ubicación territorial respecta como en relación a los procedimientos y políticas empresariales; de hecho, ello sobreviene como respuesta del entramado empresarial a las dificultades coyunturales. En este sentido, desde Pimec, patronal catalana que representa las micros, pequeñas y medianas empresas, se afirma que “nuestra tarea va encaminada a hacer tomar conciencia de la situación de los polígonos industriales de Cataluña para que se perciban los polígonos como agentes de desarrollo económico del territorio, tanto por los ciudadanos, como por la Administración, fomentando el asociacionismo empresarial y las políticas de promoción de los espacios industriales”.
Aún es incipiente, pues los recursos son todavía limitados y las dinámicas sectoriales se encuentran muchas veces enconadas, pero el foco se centra en hallar el modo de crear los mecanismos para que el conocimiento fluya desde quienes los producen a quienes lo colocan en el mercado, es decir, de la universidad y las instituciones científicas, hacia la empresa y los emprendedores.
La tendencia apunta con claridad hacia la convergencia de los mundos industrial y científico. En la imagen, el parque de I+D de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), el parque tecnológico del Vallès y EsadeCreápolis.
Competitividad, conocimiento y territorio
El profesor Jaime del Castillo, de la Universidad del País Vasco y presidente de la red de negocios Infyde opina acerca de la importancia de las políticas de innovación y competitividad en la economía global, y afirma que “el cambio en el concepto de competitividad ha provocado nuevos planteamientos de los gobiernos nacionales y regionales para generar ventajas competitivas territoriales, adoptando medidas adecuadas y desarrollando las infraestructuras de soporte a la actividad económica innovadora. El destino de un territorio no está predefinido, depende de sus elecciones y hay políticas que funcionan mejor que otras. La evolución de una región depende de su historia, pero también de las opciones que se toman en el presente. De ahí que la evolución sea muy diversa según regiones, como es el caso de las comunidades autónomas españolas en su nivel de gasto en I+D sobre el PIB”.
Por su parte, Francisco Alburquerque, coordinador de la Red de Desarrollo Económico Territorial y Empleo, del Instituto de Economía, Geografía y Demografía del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, opina al respecto que “la actual fase de desarrollo económico, basada en la incorporación de conocimientos, muestra la importancia de la introducción de innovaciones en los procesos productivos, un hecho que no es únicamente tecnoeconómico sino que incorpora, igualmente, un proceso social, político y cultural. Este proceso de incorporación de innovaciones no es lineal sino complejo, y requiere asegurar la vinculación territorial entre poseedores de conocimiento y usuarios del mismo”. Alburquerque asevera que en nuestro país “el debate sobre la construcción de sistemas territoriales de innovación no ha sido suficientemente amplio y, mucho menos aún, la incorporación de algunas de las recomendaciones que se derivan del nuevo enfoque interactivo de la innovación”, y llama la atención sobre la necesidad de eliminar “algunas de las rutinas de funcionamiento aún presentes, como el sistema de evaluación de la actividad de investigación, que no incentiva la vinculación con los sistemas productivos locales a fin de lograr un avance más sustantivo de la transferencia de conocimientos”.
Las diferentes fases de la cadena de valor (diseño del producto, diseño de tecnología, aprovisionamiento, manufacturación, publicidad, comercialización, distribución, ventas, gestión de cobro y servicio técnico posventa) pueden ser interiorizadas por las propias empresas, subcontratadas a otras empresas o entidades organizativas prestatarias de tales servicios, o llevadas a cabo mediante alianzas estratégicas. En este contexto, la existencia de un entorno territorial facilitador del acceso a todos estos contactos empresariales y servicios de apoyo a la producción resulta decisivo para el desarrollo económico local. “De ahí —explica Alburquerque— la importancia de que las administraciones públicas territoriales asuman un papel activo como agentes animadores o facilitadores para el acceso a las innovaciones tecnológicas, organizativas y sociales fundamentales para el tejido empresarial, mayoritariamente formado por emprendimientos de pequeña dimensión, los cuales no pueden acceder por sí solos a las exigencias necesarias para su modernización. De otra parte, entre el sector privado empresarial hay que fomentar los procesos de integración productiva a través de la formación de redes empresariales y clústers de empresas”.
Sistema territorial de innovación
Un sistema territorial de innovación es una red interactiva compuesta por empresas de distintos tamaños integradas en un clúster o agrupamiento sectorial de empresas, las relaciones entre dichas empresas dentro del clúster, las instituciones de educación superior e investigación vinculadas al sector productivo, los laboratorios de I+D (públicos, privados o mixtos) y los centros o agencias de transferencia de tecnología, las cámaras y asociaciones empresariales, los centros de capacitación de recursos humanos, y los departamentos y agencias gubernamentales. Este enfoque de los sistemas territoriales de innovación resalta la relevancia de los aspectos institucionales, sociales, políticos y culturales que están presentes en las actividades económicas y laborales. Así pues, si bien el proceso de globalización plantea nuevos retos a los diferentes territorios, regiones y localidades, simultáneamente crea un escenario de nuevas oportunidades, las cuales obligan a incorporar una capacidad endógena de aprendizaje e innovación.
El edificio central del PITA es un edificio sostenible, bioclimático, moderno y funcional. Como principal novedad, la utilización en la fachada de unas lamas realizadas con mármol blanco de Macael (Almería) para la protección solar. Esta aplicación es resultado de un trabajo de investigación desarrollado por el Centro Tecnlológico Andaluz de la Piedra.
Clúster. Algunos datos
Los clúster son sistemas de innovación a pequeña escala.
El Observatorio Europeo de Clúster ha identificado 2.017 clúster regionales constituidos en la Unión Europea.
El 38% de los trabajadores de la Unión Europea trabajan en empresas que pertenecen a clúster. La horquilla varía entre regiones entre 50%-25%.
Parece existir una correlación positiva entre innovación y clúster, 7 de las 19 regiones con mayor número de clústeres se encuentran en el primer tercio del ranking de regiones innovadoras (RIS 2006).
El 78% de empresas más innovadoras de la UE pertenecen a un clúster.
El 3 % de las empresas que pertenecen a un clúster declaran haber creado nuevos productos o servicios debido a las condiciones favorables generadas a partir de las iniciativas del clúster.
Arquitectura eficiente
La singularidad de algunos de los nuevos parques y polígonos reside en la arquitectura de sus edificios principales. Es el caso del sincrotón del Parque del Alba, en Barcelona. El edificio principal del sincrotrón Alba tiene forma de caracol y un diámetro superior a los 140 metros. En su interior se encuentran los elementos más importantes de la instalación científica: dos aceleradores de partículas; un anillo de almacenamiento de electrones de 90 metros de diámetro; 7 líneas de investigación con capacidad anual para 1.000 científicos, y un anexo de oficinas para el equipo de ingenieros y técnicos que gestionan el sincrotrón. Al diseño y la construcción de este equipamiento científico se han incorporado criterios de ecoeficiencia ejemplares, que incluyen: un alto grado de prefabricación y reciclabilidad, un elevado aislamiento térmico y acústico, y un alto nivel de ahorro de energía y de agua potable. Las oficinas del sincrotrón Alba han sido seleccionadas por el proyecto Polycity como modelo europeo de eficiencia energética. Algunas de las medidas de ahorro de recursos naturales que incorporan son: fachada dotada de lamas orientables y de cristales de gran aislamiento térmico, que permiten aprovechar la luz natural con las mínimas pérdidas energéticas; orientación al Sur, lo que minimiza la necesidad de calefacción en invierno; cubierta prefabricada de muy baja conductividad térmica; sistema automático de control, que regula las condiciones de confort y la eficiencia energética del edificio.
Los sincrotones son equipamientos científicos de muy alto nivel que contribuyen al desarrollo de casi todas las áreas de conocimiento. Estas infraestructuras utilizan un avanzado sistema de aceleración de electrones para producir una luz extraordinariamente intensa –un billón de veces más potente que los rayos X– que permite observar fenómenos microscópicos con una precisión excepcional. El sincrotrón Alba representa una inversión pública superior a los 200 millones de euros en su primera fase, y de 420 millones de euros hasta el año 2020. Su construcción y gestión corre a cargo de un consorcio participado a partes iguales por el Gobierno de España y la Generalitat de Catalunya. Su inauguración está prevista para 2011.
El edificio principal del sincrotrón Alba tiene forma de caracol y un diámetro superior a los 140 metros. En su interior se encuentran los elementos más importantes de la instalación científica.
Polígono industrial ecológico
Sí, industrial y ecológico. No se trata de una contradicción y en el futuro el concepto ‘industrial’ perderá su connotación de actividad sucia, contaminante y demás ideas adquiridas durante el último siglo. Ya hemos hablado de la industria del conocimiento, ya sea de base biológica, tecnológica, etc. He aquí otro ejemplo innovador. La idea de los promotores del polígono tecnoagroalimentario de Almonte (Huelva), hace tres años, fue la de ofrecer al mercado un polígono industrial singular. Se trata del primer parque industrial destinado a actividades relacionadas con la agricultura y la transformación de productos ecológicos. La propuesta fue lanzada por el Ayuntamiento. El polígono contará con 220.000 metros cuadrados de suelo industrial neto, mientras que el resto está reservado para construcción de viales, zonas verdes, equipamiento, etc. “En su momento nos planteamos como estrategia especializar el parque, —ha declarado el alcalde de Almonte en relación a esta iniciativa— ya que entendíamos que en la actualidad hay mucho suelo industrial para hacer un polígono normal y corriente y que si debíamos competir en el mercado tendría que ser con una singularidad. La idea finalmente fue destinarlo a actividades ecológicas”. Está previsto que se asienten también una serie de industrias compatibles y complementarias con el uso agroalimentario, en concreto, aquellas relacionadas con las operaciones de manufactura, elaboración, transformación, almacenaje y distribución de los productos agrícolas o ganaderos destinados directa a indirectamente al sector de la alimentación.
Como usos compatibles con el anterior se encuentran las actividades de I+D, las actividades tradicionales sostenibles, y las empresas que manipulan recursos naturales, animales, forestales o agrícolas, como pueden ser el encurtido de pieles o aserraderos de madera. Respecto a los usos complementarios, el polígono da cabida a todos aquéllos que están directamente al servicio de las explotaciones agroalimentarias necesarios para su funcionamiento, restaurantes, cafeterías y bares, terciario de oficinas, logística y transporte, etc.
Entornos innovadores
Le llaman innovación social. Sobre ello reflexiona Richard Florida. El autor habla de la emergencia de una nueva ‘clase creativa’, y pronostica que en el futuro serán más competitivas aquellas regiones con mayores dosis de tolerancia, porque en ellas tienen más posibilidad de emerger las nuevas tendencias, y porque son sociedades capaces de adaptarse a las tendencias nacidas en otros lugares. Las teorías sobre innovación social incluyen, asimismo, el concepto de ‘interactividad’. Y es que para que las innovaciones tengan lugar es necesario que los usuarios de las mismas se involucren en la adaptación y utilización de los resultados de las actividades de investigación y desarrollo para la innovación en los diferentes procesos productivos o de gestión concretos en cada territorio. La innovación no es un proceso lineal en el que nuevos productos y procesos son generados por instituciones de I+D trabajando de forma aislada al mercado, sino un proceso social y territorial, de carácter acumulativo e interactivo en el cual los usuarios de conocimiento interactúan con los productores de conocimiento. De este modo, ambos actores (usuarios y productores de conocimiento) aprenden mutuamente uno del otro, por medio de un aprendizaje a través de la interacción. Los precursores de estos nuevos conceptos expresan la necesidad de que el conjunto de la sociedad sea capaz de innovar para asegurarse los cambios de actitudes y comportamientos necesarios para abordar con éxito las consecuencias de las sucesivas mutaciones tecnológicas, culturales, organizativas, etc.
